Notícies

Conferència sobre el Servei Meteorològic de les Forces de l'Aire republicanes

Col·locació de la primera pedra del futur Centre d'Interpretació a Santa Margarida i els Monjos

Josep Vendrell, secretari de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya i l’alcalde de Santa Margarida i els Monjos, Jordi Girona, van presidir el passat mes de novembre l’acte de col•locació de la primera pedra del nou Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria, que és previst que sigui una realitat d’aquí aproximadament a un any. El centre es farà al Parc de la Memòria, on hi ha el refugi del Serral i on ahir es va dur a terme la col•locació de la primera pedra, emmarcada en el programa d’actes Sota les Bombes que durant tota la setmana ha ofert diferents activitats al municipi.

El cap de setmana ha esta marcat per la jornada de portes obertes als refugis del Serral i de la Margaridoia i als espais visitables del Castell de Penyafort que es va dur a terme dissabte i pels actes centrals de commemoració de la setmana Sota les Bombes, de diumenge amb una Ruta dels refugis i dels avions que va començar a les 10 del matí al Castell de Penyafort, on es va visitar l’antiga presó. Seguidament les 90 persones que van participar a la sortida van anar en cotxes particulars fins el refugi del Serral on es va iniciar un recorregut a peu per visitar els de la Margaridoia i retorn al del Serral.

A la 1 del migdia, al Parc de la Memòria, va començar l’acte institucional de commemoració dels bombardegis amb el record en memòria de les víctimes civils del municipi. L’acte va servir també per reconèixer les víctimes de l’aviació republicana als aeròdroms dels Monjos i a l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR). Per a l’ocasió es va convidar a l’acte a nombrosos membres d’aquesta associació, que van formar part de les esquadretes republicanes durant la Guerra Civil. En nom de tots ells el president de l’entitat a Catalunya, Antoni Vilella, va agrair la tasca feta pel municipi i va lliurar a l’Ajuntament un quadre del seu fons particular que representa la mort d’un aviador republicà. També des d’ADAR es va lliurar al municipi una bandera brodada especialment durant la Guerra per l’Aliança de la Dona Jove d’Igualada pel grup 26 de la tercera esquadreta de l’aviació republicana que operava des del camp dels Monjos.
En nom del municipi, l’Ajuntament va lliurar a l’Associació, una rosa de ferro forjat, símbol de pau i concòrdia com a agraïment per la col•laboració i la cessió de fons pel Centre de Documentació instal•lat a la Biblioteca

Per a l’ocasió, també es van desplaçar fins als Monjos alguns membres de l’associació ADAR Madrid i en nom d’ells l’ex pilot de 93 anys Cecilio Gutierrez va explicar algunes de les seves experiències durant el conflicte bèl•lic.

A l’acte també hi va ser presents el secretari de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, Josep Vendrell, que va destacar la voluntat de l’administració catalana per treballar en la recuperació de la memòria democràtica i en el fet que els diferents nuclis d’estudi i interpretació del llegat de la guerra puguin estar disseminats en el territori i en els espais que van ser protagonistes durant el conflicte.
L’alcalde de Santa Margarida i els Monjos, Jordi Girona, també va voler destacar especialment el record de les 12 víctimes civils que els bombardeigs franquistes van causar a la localitat.

Acte seguit el doctor en història Ramon Arnabat va presentar públicament el nou centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA) i es va col•locar la primera pedra del nou complex. Al mateix temps es va aprofitar per inaugurar la senyalització dels espais de l’aviació republicana.

En acabar, es dugué a terme un petit tast de menges de postguerra

La història del pallaso que feia riure als nens als refugis de Barcelona

Encara que això no sigui una notícia d'actualitat sobre la temàtica de l'aviació i la guerra civil, és una bonica història d'un pallaso que feia riure els nens en els refugis mentre la ciutat de Barcelona era bombardejada. El conjunt d'articles són del periodista Arcadi Espasa i publicats en el diari El País

Llamamiento

EL PAÍS - 14-02-2005

Se trata de un payaso. Del desconocido payaso de Barcelona, según tituló Joseph Roth su artículo del Pariser Tageszeitung del 26 de enero de 1939. "En Barcelona, la infortunada ciudad, hay un payaso que hace reír a los niños en los refugios donde se han salvado de los ataques aéreos". El artículo viene en la antología El juicio de la historia. Escritos (1920-1939), que ha traducido, prologado y anotado Gil Bera. La mayor parte de los escritos son de la época de Berlín, aquel lugar donde "puede uno dormir en un banco de parque y saciarse con un puñado de cerezas". Pero hay algunos de París, adonde llegó en 1933, huyendo de Alemania. Le había dicho a un amigo: "Quemarán nuestros libros pensando en nosotros. Tenemos que marcharnos para que sólo quemen los libros". Roth publicó en varios diarios y revistas franceses. Hay un artículo redondo, también en el Pariser, en otra antología que hace un año publicó El Acantilado. Se llama Guía para lectores de periódicos, año 1939, y sólo le sobra esa colita temporal. Roth murió en París. Se cuenta que cayó fulminado en la tertulia del café Tournon. Ya había escrito La leyenda del santo bebedor. Murió el mismo año en que acabó la Guerra Civil española, pocos meses después de escribir sobre el payaso. El artículo se publicó, casualmente, el 26 de enero, que fue el día que la guerra acabó para Barcelona. "En los periódicos se ve su fotografía. Ahí está con su atuendo de bufón, en el sótano, en medio de los niños que se han salvado de las bombas, y hace gracias". El artículo es una cosilla. "¿Quién entonará el cántico de gloria del payaso desconocido de Barcelona, el que incluso huyendo al refugio, frente a la muerte, y lo que es peor: con la muerte a la espalda, aún pensó en llevar consigo su herramienta de trabajo, su atuendo, su carácter, su esencia?". Una cosilla rápida y sin miramientos, pero el hecho que relata es extraordinario. Tan extraordinario que tal vez inutiliza al artículo. Un artículo es un artefacto ideado para la exageración.

Es decir, que empecé a buscar la foto. En los libros, primero. Imágenes de la Guerra Civil española. Imágenes inéditas de la Guerra Civil, 1936-1939: las mejores fotografías de la Agencia Efe. La Guerra Civil espanyola: fotògrafs per a la història. La antología de Centelles. España en llamas. La guerra de España en sus fotografías. Años de muerte y esperanza. Fotografías de la Guerra Civil española, de Kati Horna. Y también le eché un vistazo al Doble diario de la Guerra Civil, editado por Abc. Es probable, como dice Paul Johnson, que la Guerra Civil española sea la guerra sobre la que más mentiras se han contado. Y las fotos deben de formar parte de esas mentiras. La primera mentira quizá sea la abrumadora mayoría de fotos del bando republicano. Pero aun contando con Johnson y las mentiras, el quebrado entusiasmo republicano sigue conmoviendo incluso a los hombres de mala fe. Los periódicos y las revistas, luego. Notas gráficas, Día Gráfico, La Publicitat, Solidaridad Obrera. Una vasta ojeda en torno a los días anteriores a la fecha en que Roth publicó su artículo. Las fotografías en los diarios convencionales de la época eran escasas. Contrasta con los tiempos presentes, en los que se ponen aunque no haya.

La periodista Elisenda Ariza estaba en París, como la colección del Pariser Tageszeitung. Tuvo la amabilidad de llegarse una mañana hasta la maravillosa Biblioteca Nacional de Francia. Se encaró con la página correspondiente del Pariser. Sobre un epígrafe titulado Pariser Notizen, y a una columna, estaba el título: Der unbekannte Clown von Barcelona. Descubrió que Roth firmaba el artículo con uno de sus seudónimos: Hamilkar. Luego estuvo investigando en números anteriores hasta que el sol brilló demasiado.

Ultimados los documentos, llamé al historiador Joan Villarroya. Se ha tratado casi personalmente con todos los muertos de la Guerra Civil y ha estado en decenas de refugios.

-¿Alguna vez vio un payaso?

-No, y tampoco nadie me habló nunca de esa historia.

Desde un tren logré hablar con Elisenda Albertí. Acaba de publicar Perill de bombardeig (Barcelona sota les bombes 1936-1939). En cuanto a mí hace semanas que siempre llevo encima el artículo de Roth.

-"... ahí está con su atuendo de bufón, en el sótano, en medio de los niños que se han salvado de las bombas, y hace gracias".

-No.

-¿No?

-No. Con toda seguridad. Además, debo decirle que no pierda el tiempo con las fotografías de guerra del Archivo Histórico de Barcelona. Yo las he mirado todas. Y esa foto no está.

Sólo quedaba escribir este artículo del género el-periodista-que-no-pudo-entrevistar-a-Mick-Jagger-cuenta-cómo-no-pudo-entrevistar-a-Mick-Jagger. Con la eximente de que si he anotado los caminos recorridos es para ahorrarle trabajo a cualquiera que pueda seguir la tarea. Quería ver a ese payaso y (aún más clown) saber quién fue y sacarlo del sótano. Que acabe Roth: "Acaso, mientras pasaba volando sobre ellos, la muerte ya los ha alcanzado, a él y los niños que ha hecho felices. Si alguna vez se identifican sus restos, le correspondería una tumba especial, en un monumento al payaso desconocido, el bufón desconocido de Barcelona".

Llamamiento (II)

EL PAÍS - 21-02-2005

(Continuación de La crónica publicada el 14 de febrero de 2005 sobre 'El desconocido payaso de Barcelona', de Joseph Roth).

El mismo lunes, a media tarde, escribió el economista Pau Rojas, de 24 años y suscriptor del diario: "La foto a la que hace referencia Joseph Roth podría ser una en la que aparecen, efectivamente, un payaso y unos niños riendo y que se expone, hasta mediados de abril, en la retrospectiva que le dedica el Museo Martin-Gropius-Bau de Berlín a Robert Capa. De esta misma serie existe una foto publicada en Heart of Spain-Robert Capa's photograhs of the Spanish Civil War en la que aparecen niños riendo, pero ningún payaso, que puede encontrarse en www.magnumphotos.com". Algo más temprano habían llegado las reflexiones de Eduardo Gil Bera, traductor del artículo de Roth: "No sé qué pensar. Desde un principio me dio la impresión de foto vista, vamos, como si fuera yo el que la había visto, blanco y negro, muy blanco y muy negro. No es fácil saber qué periódicos podría haber visto Roth aquellos días en el bar del hotel de la Poste, en la rue de Tournon 18, sexto arrondissement, a una pedrada escasa del Luxemburgo, 'sa Republique de Tournon'. Bronsen y también Morgenstern cuentan que escribía rodeado de gente. Da la impresión de que tiene el dichoso periódico encima de la mesa, también puede ser que esté en la mesa de al lado y alguien se lo muestre o lo comente, o, en fin, que el periódico remita a su vez a otro que diz que trae la foto. Qué sé yo, los papeles y las fotos de Roth fueron a parar a su traductora Blanche Guidon y luego pasaron a manos de su primo Fred Grubel. Hoy están en el Leo Baeck Institute Center for Jewish History. Y también hay cosas suyas en Schiller-Nationalmuseum Deutsches Literaturarchiv, pero no sé si hay alguna posibilidad de que la foto del payaso de Barcelona esté allí. Digamos que fue bonito buscarla".

El joven economista volvió a escribir en la madrugada del día siguiente: "Si necesitara confirmar mi recuerdo de la exposición, conozco a alguien que reside en Berlín actualmente y que estaría encantada de volver a la exposición y dar fe de la existencia de la foto. Se llama Nuria Álvarez". Nuria tiene 21 años, estudia arquitectura en Berlín y goza de un Erasmus. El tiempo libre le está devolviendo la motivación perdida por su carrera. Hace 15 días el joven economista llegó a Berlín y pasaron unos días felizmente juntos. El último decidieron ir a ver Capa Retrospektive. Fue una visita rápida, pero bastó para que él no olvidara al payaso.

El martes llegó un correo de Nuria Álvarez. Anunciaba: "¡No cabe duda de que es la foto que está buscando!". Y prometía que al día siguiente trataría de acercarse al Martin-Gropius. Las esperas adquieren su sentido cuando no se intenta distraerlas. Las 20.36 horas del miércoles. Los alegres signos de exclamación de Nuria. "Aquí estamos de nuevo. No he podido conseguir más que el catálogo de la exposición... En los otros libros de Capa no aparecía esta foto, a pesar de que había uno dedicado exclusivamente a la Guerra Civil española. Así pues, le envío la fotografía que he hecho con la cámara digital. ¡Espero que sea suficiente! Según la información a pie de página, la foto original se encuentra en la biblioteca histórica de la Ville de Paris, con la descripción que ya mencionaba Roth en su artículo: "Se encuentran ahora los aviones encima de la gran ciudad... En un sótano, un payaso intenta distraer a los niños y hacerles olvidar que a lo mejor en ese preciso momento también su casa está siendo alcanzada por una bomba".

Cuando abrí el archivo la foto me pareció extraordinaria y conmovedora. Qué me iba a parecer. ¿Cómo era posible (de Capa, además) que no se hubiese reproducido mil y mil veces? Se la envié a Gil Bera, pero un servidor huraño la devolvió. Al día siguiente, y aún sin verla, me escribió con cordial lucidez: "¿Has visto ya la foto? No sale en las del catálogo Magnum, parece que es propiedad de la Biblioteca Nacional de Francia y figura en el catálogo de la exposición berlinesa que edita Nicolai Verlag. Lo llamativo es que, si miras el montón de periódicos digitales y papeleros alemanes que comentan la exposición del Gropius de Berlín, todos repiten que, entre las 300 fotos, están las tres celebérrimas: la del desembarco en Normandía, la del miliciano en gran pose teatral y la del refugio aéreo de Barcelona en 1939, donde un payaso distrae a los niños de los sucesos de la guerra. La frase es 'Bild aus einem Luftschutzbunker aus Barcelona von 1939, wie ein Clown die Kinder vom Kriegsgeschehen ablenken soll' y se repite casi literal en todos los medios. Lo bueno y chusco del asunto es que una foto tan famosa, vinculada a Barcelona -y calificada por los propios medios alemanes como 'manifiesto contra la guerra'-, sea desconocida en Barcelona, patria chica de esas cosas tan lindas, los manifiestos contra las cosas feas. Y hay algo que has notado desde el primer momento: Joseph Roth, en cuanto vio la foto, tuvo la certeza de que tenía el carácter de 'estar llamada a...'. Vamos a desechar la explicación simplista de que fue 'por su sensibilidad especial respecto a los niños, por lo del padre que no conoció y el padre que tampoco pudo ser...' y bla bla bla. Digamos que vio eso en la foto y que sin duda es una imagen que 'está llamada a...'. Y parece que, de alguna manera, te estaba esperando. Ya contarás".

Foto: Robert Capa. Pie: Josep Roth. Pas mal. Creo que algunos de esos niños aún deben de vivir y que pueden continuar explicándolo. Llamamiento.

Amor de Matthews

EL PAÍS - 28-02-2005

(Resumen de lo publicado. Josep Roth escribe su artículo El desconocido payaso de Barcelona sobre una foto de la que se desconoce todo. Se localiza la foto, se descubre que su autor es Robert Capa y se llama a identificar a sus protagonistas, un payaso y un grupo de niños cobijados en un refugio antiaéreo de la ciudad).

Llamó Pedro Corral. Es un escritor vasco, autor de Si me quieres escribir, una crónica veraz sobre la batalla de Teruel. Corral está literalmente fascinado por un grupo. El que formaron Ernest Hemingway, Herbert L. Matthews y Robert Capa durante la Guerra Civil.

-Puede que el payaso sea Matthews, el corresponsal del New York Times durante la guerra.

-¡Hombre!

-Es un payaso muy raro. Va disfrazado de una manera precaria. El gorro. Lo que parece una peluca. Los pañuelos. Le veo un aire inglés. Esa chaqueta de tweed. Y las gafas, como las que llevaba Matthews. Me lo imagino perfectamente en el refugio haciendo bromas y a Capa o a Chim Seymour retratándole.

-¿Tiene fotos de Matthews?

-Sí, hay una en mi libro sobre la caída de Teruel.

La nariz y el labio del payaso son compatibles con las de Matthews. Y con las de otros tantos miles de personas. El problema del payaso es que podría ser cualquiera. Corral añadió, sin embargo.

-Matthews tiene unas memorias. Y un capítulo sobre la caída de Barcelona que yo no he leído. Tal vez allí hubiese una...

En The education of a correspondent no hay nada sobre el presunto clown Matthews. Aunque, en efecto, hay un capítulo del libro sobre la guerra en Barcelona. Un largo capítulo. Traducido al italiano con el título Esperienze della guerra di Spagna y publicado en 1948 en la ciudad de Bari. Un extraordinario capítulo. Lleva dentro una de las más precisas y terribles descripciones sobre las últimas horas de la Barcelona republicana. No está traducido ni al castellano ni al catalán. Memoriales democráticos... ¡Bastaría con que tradujesen los libros! Fuera hace un tiempo de perros. Lluvia siniestra. Pero en la biblioteca del Pabellón de la República se está muy bien. Contribuyen al ambiente las dos bibliotecarias. Cada 10 minutos traen un nuevo libro, una nueva foto o un nuevo dato sobre Matthews. O contra Matthews, como este opúsculo tan especial que escribió en los años cincuenta el periodista Manuel Aznar. Fue a propósito de un libro que había escrito el corresponsal. The Yoke and the arrows (El yugo y las flechas). Aznar le contestó: El Alcázar no se rinde. Pero lo que escribió en el prólogo era menos imperial y mucho más interesante. El reconocimiento, por ejemplo, de que Matthews amaba a España, aunque con un amor desastroso, que era un enemigo del régimen y que su pluma implacable la había adivinado muchas veces en los renglones editoriales del New York Times cuando se trataba de Franco y su régimen. Más allá del prólogo no pude ir. Mucho menos a El yugo..., el reportaje de Matthews sobre la posguerra española, tampoco traducido, como ninguno de sus libros.

Me concentré, así, en la Barcelona terminal que narraba Matthews en sus memorias. La mañana del día 24, por ejemplo. Los bombardeos franquistas no se interrumpieron durante la noche, pero el sistema nervioso del periodista y de sus compañeros ya no les advertía del peligro. Durmieron. Luego subieron al Tibidabo para controlar el avance de las tropas. Desde allí Matthews vio Castelldefels, el puerto del Ordal, Montserrat y los alrededores de Terrassa y Sabadell. Luego bajó a la ciudad. Hasta el Majestic. "Una comida tranquila, aunque poco apetitosa. Si no fuera porque había poca gente, podríamos haber pensado que todo era normal. El barbero, con mano firme, afeitaba cuidadosamente a un cliente mientras los bombarderos atacaban la ciudad; el cartero me trajo una carta de un coleccionista que quería sellos españoles; los camareros servían con la habitual negligencia complaciente".

Matthews resiste en Barcelona hasta un día antes de la entrada de las tropas de Franco. Entonces huye en coche en dirección a la frontera. Se detiene en Caldetes, donde está la Embajada de Estados Unidos. Thurston, el embajador, también está huyendo. Al final de un viaje de pesadilla el periodista llega a Perpiñán. El hotel, a rebosar. Y el propietario: "Un hombre intratable y seco como sólo sabe serlo un miembro de la pequeña burguesía francesa". Los últimos párrafos del capítulo español de Matthews son tremendos. En Perpiñán se entera de que Barcelona ha caído. ¡Pero sin lucha! Le habían asegurado que lucharían. "Por amor a la República y a la democracia se debió combatir por Barcelona. (...) Había razones suficientes para la caída de la ciudad y, sin embargo, suscita resentimiento que los catalanes, a diferencia de los castellanos de Madrid, de los polacos de Varsovia y de los rusos de Stalingrado no escribiesen una página heroica para consignarla en la historia".

Me sobresalta. El silencio de la biblioteca y las atentas mujeres. Esta última frase de Matthews. Una de esas obviedades olvidadas. Cierta y perturbadora. Ningún disimulo institucionalizado la podrá desactivar completamente. ¿Pero no es esto el amor desastroso tan agudamente detectado por Aznar? Este Matthews, epítome de tantos otros, al que la guerra le pareció "terrible y maravillosa". Este que en España, según confesaba, había dejado de ser fascista y que debía morir por persona interpuesta.

He perdido al payaso. Gran libro. Mala noche.

Lo último de Roth y Toller

EL PAÍS - 07-03-2005

(Resumen de lo publicado: un artículo de Josep Roth lleva a descubrir una foto de Robert Capa y el protagonista de esa foto, un payaso, a reparar en Herbert L. Matthews y su crónica de la entrada en Barcelona de las tropas franquistas)

Escribe Eduardo Gil Bera, el traductor de Roth. El que puso en español El desconocido payaso de Barcelona. Es de noche pero va a empezar a traducir el último artículo que Roth escribió en su vida. No se publicó nunca en los periódicos. El traductor lo encontró en un viejo monográfico, editado en Múnich, y hoy a precio de trapero. En todas sus hojas manuscritas y mecanografiadas la competente señora Freund, que se ocupó de Roth hasta la última letra, escribió: Roths letzter Artikel vor seinem Tode (último artículo de Roth).

El inédito llega a primera hora del día siguiente. La generosidad de Gil Bera. Trata de lavaderos y cocinas, y otros asuntos menores, y dice así: "¡En honor a la verdad! Corren falsas noticias sobre el campo de concentración de Buchenwald; se hablaría de pretendidas atrocidades. Me parece que ha llegado la hora de reducirlas a su correcta proporción... Lo primero, Buchenwald no se ha llamado siempre así, sino Ettersberg. Con ese nombre, fue antaño célebre entre los conocedores de la historia de la literatura. Goethe solía encontrarse allí a menudo con la señora Von Stein, bajo un hermoso y viejo roble. Éste se encuentra bajo la denominada Ley de Protección de la Naturaleza. Cuando en Buchenwald, o sea, en Ettersberg, se comenzó a talar el bosque a fin de instalar, para los habitantes del campo de concentración, una cocina al sur y un lavadero al norte, se dejó en pie sólo el roble. El roble de Goethe, el de la señora Von Stein. El simbolismo nunca ha estado tan barato como hoy en día. En la actualidad, es poco menos que un juego de niños escribir eso que llaman 'glosas'. Se las manda a uno la historia mundial, gratis y libre de franqueo, a casa, listas para la pluma y la máquina de escribir. Para un escritor, escribir una glosa que concierna al Tercer Reich es directamente un asunto que afecta al pudor. Los robles alemanes bajo los que Goethe se sentó con la señora Von Stein siguen en pie, entre la cocina del campo de concentración y su lavadero, sólo gracias a una ley de protección de la naturaleza. Entre la Ley de Protección de la Naturaleza, que se promulgó hace muchos años, y la ley contra natura que se ha declarado de unos años a esta parte, o sea, para hablar en tono neoalemán, entre lavadero y cocina, está el roble de proteccion natural de la señora Von Stein y Goethe. Junto a ese roble desfilan a diario los presos del campo de concentración, es decir, pasan por allí. ¡La verdad! Corren falsas noticias sobre el campo de concentración de Buchenwald; se hablaría de pretendidas atrocidades. Me parece que ha llegado la hora de reducirlas a su correcta proporción: hasta hoy y por lo que sé, aún no se ha atado a ningún preso del campo de concentración al roble bajo el que se sentó Goethe junto a la señora Von Stein; más bien a los otros robles que no escasean en ese bosque".

¡Una glosa en honor de la verdad! Tremendo artículo. Las circunstancias en que se escribió son muy dramáticas. Roth estaba en el café, dictándolo, como solía, o corrigiéndolo. Es probable que le diera tiempo de hacer las dos cosas. Entró un exiliado en el café Tournon y anunció que el poeta y dramaturgo Ernst Toller, muy querido por Roth, se había ahorcado en Nueva York. Es probable que Roth conociera ya la noticia. Uno de sus amigos, Soma Morgentsen, autor de Huida y fin de Josep Roth, cuenta que había leído la noticia por la mañana, en el periódico. Y que la recibió como si fuera algo físico. Y que estuvo largo rato, silencioso, con los ojos cerrados y las manos sobre los ojos, y que cuando salió de su sopor absorto lo primero que hizo fue tirar al suelo el periódico. En cualquier caso, su biógrafo David Bronsen cuenta que Roth se levantó de la silla para contestar al exiliado, que le flaquearon las piernas y cayó fulminado. Un síncope. Aunque no moriría hasta cinco días después.

Gil Bera pasó luego a hablarme de Toller y su muerte. El escritor atravesó todas las vanguardias literarias alemanas y fue un rojo obstinado. Seis años antes de suicidarse emigró a Estados Unidos y recorrió el país alertando del peligro nazi. Casi nadie le hizo caso. En 1938 viajó a España. Los niños republicanos se quedarían para siempre con él. Hasta el punto de que de vuelta a Estados Unidos fundó Spanish Relief Plan para ayudar a esos niños. Recorrió Europa y América haciendo colectas. Pero el dinero acabó, según su biógrafo Jürgen Serke, en manos de Franco. Toller se suicidó en una habitación del hotel Mayflower de Nueva York. Dice Gil Bera que dejó una especie de explicación.

-Sobre la mesa de la habitación había un grupo de fotos de los niños republicanos de España.

En modo alguno digo que sobre esa mesa estuviera la foto del payaso. Aunque no sería del todo improbable. Al fin y al cabo, Capa era ya un fotógrafo muy conocido y Toller había estado con Roth, en París, a principios de 1939. Pero no. No lo necesito. Basta con saber que hemos llegado al Mayflower, a la habitación del ahorcado, y que sobre la mesa están esas fotos de niños vencidos.

Fuente de vida

EL PAÍS - 14-03-2005

(Resumen de lo publicado: Un artículo de Josep Roth, una foto de Robert Capa y un cronista llamado Herbert L. Matthews acaban en una habitación del Mayflower neoyorquino donde el escritor Ernest Toller se ha ahorcado dejando en la mesa unas fotos de niños de España).

Tal vez sensible a mis objeciones sobre la posibilidad de que el desconocido payaso de Barcelona fuera realmente Matthews, había vuelto a escribirme Pedro Corral, infatigable. Decía: "En esta página http://www.funjdiaz.net/expos/ex_titeres7.htm he encontrado la sorprendente noticia de un titiritero inglés". Era realmente sorprendente. La página daba cuenta de la personalidad de Harry Vernon Tozer. Y añadía al final: "En plena Guerra Civil hacía pequeñas actuaciones para los vecinos de su barrio con la intención de hacerles olvidar las penalidades y los bombardeos". Actuaba entre las bombas. Era inglés. El aire tweed del payaso. Tozer había muerto ya, pero su hija vive en Madrid. Una noche le envié la foto del desconocido payaso.

-No es mi padre.

-Es un hombre disfrazado, piénselo.

-No, mi padre era más alto. Si se toman los niños como referencia, ese hombre era más bajo que mi padre. Y además mi padre no se hubiera vestido nunca así. Ni de broma.

-Había guerra.

-Sí, pero era un british. No se deja de ser un british por una guerra.

-Comprendo...

-Como tampoco mi madre dejó de ser nunca una acérrima polaca.

-¿Quién era su madre?

-Se llamaba Wanda, Wanda Morbitzer.

Y ya no fue posible hablar de otra cosa. Había llegado a Barcelona en 1932 para trabajar en el consulado polaco. El cónsul era Eduardo Rodon y su mujer, Hanka, la íntima amiga de Wanda. Pero hay más información.

La rodilla de Wanda. Expuesta al sol en el jardín de la casa de Marquesa de Vilallonga. Ha dicho el doctor Trueta que el único remedio para esos huesos atacados de tuberculosis es el sol. Sin el sol perderá la pierna. Por esta rodilla bajo el sol de España se ha quedado en la ciudad en guerra. En la casa han tomado la precaución de colocar dos grandes banderas de Gran Bretaña y de Polonia. Algunas mañanas pasan y se paran patrullas anarquistas. Wanda suele estar en el jardín y a veces se sienta con los hombres en el murete y comparten los alimentos que acaban de llegar de Cracovia, donde todavía hay menos hambre que en España.

Hacia 1940 la rodilla ha mejorado. No sólo eso. Ha acabado la Guerra Civil y ha nacido Cristina Tozer Morbitzer. Es el momento de incrustar a Wanda en Los vimos pasar, el gran reportaje de Juan Sariol y Jaime Arias sobre la primera posguerra barcelonesa. En este párrafo: "La consigna que secretamente transmite el Consejo de Resistencia a todos los polacos de las zonas invadidas por los alemanes es que procuren, por todos los medios a su alcance, ganar la zona libre de Francia, para entrar después en España". O en el texto de la resolución del consejo de guerra que tenía que condenar a Wanda y que cita Daniel Arasa en 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial: "De manera clandestina funcionaba en España una organización llamada Estación de Bases de intercambio de información en la representación de un país beligerante en la actual contienda, teniendo como uno de sus fines la evacuación ilegal de ciertos súbditos extranjeros, y la obtención de informes de carácter militar en favor de una potencia extranjera para utilizarlos en la guerra actual".

Son polacos, que es decirlo todo. Huyen de París, e intentan remontar clandestinamente los Pirineos. Algunos de ellos llevan un papel en la mano y el papel lleva el nombre de Wanda. La mujer, cada vez mejor de su rodilla, organiza los pasos clandestinos de la frontera, el camino a Barcelona y el albergue en la ciudad. Muchas noches, en el salón de la casa duermen tantos cuerpos que hay que ir con cuidado de no pisarlos. Destacan los cuerpos judíos. Hasta que en 1942 el cónsul inglés le anuncia que hay informaciones muy alarmantes sobre ella. Los primeros meses los pasa escondida en el campo. Luego el cónsul Rodon la lleva clandestinamente hasta la frontera con Portugal. En una aldea fronteriza se despiden y Wanda marcha a pie hacia el otro lado. Hasta Elvas, donde se hospedará en un zulo amigo mientras espera la llamada de Lisboa. En Marquesa de Vilallonga, mientras tanto, todo sigue su curso. La niña Cristina sale todos los días con la nurse y la siguen pacientemente unos hombres de la Gestapo (de encargo, eventuales) que están seguros de que una madre acaba volviendo donde su hija.

El armisticio se dictó en noviembre de 1945 y Wanda tomó el primer avión. Venía de París, donde había visto la entrada de De Gaulle. La casa olía a resina navideña y estaba iluminada por la expectación sentimental. Entró una mujer muy bella cubierta con un abrigo de astracán gris. Cristina estaba a punto de cumplir ya seis años. Dijo mumy e inmediatamente le entró un miedo inédito a ser abandonada. Wanda empezó a ocuparse de los miles de niños polacos secuestrados por el nazismo y germanizados en los lebensborn (fuentes de vida, viveros). Viajó por Europa. Campos, asilos, sanatorios. Levantaba a los niños la tapa de los sesos. Eso mismo. Con sumo cuidado. Algunos pudieron ser devueltos a sus antiguas familias. Ya anciana, después de escribir su vida en menos de 100 páginas, tuvo un instante de debilidad, llamó a su hija y le habló concretamente. Lo que menos quería es que la recordara como una mujer heroica.

-Bueno... Creo que estábamos hablando de papá.

-Sí, pero déjeme primero que escriba esto.

Hilos

EL PAÍS - 21-03-2005

(Resumen de lo publicado: un artículo de Josep Roth va abriendo tumbas: Robert Capa, Herbet L. Matthews, Ernest Toller, Wanda Morbitzer. Pero sigue cerrada la del desconocido payaso de Barcelona al que Roth dedicó su artículo y Capa su foto memorable.)

Cuando reanudamos la conversación sobre su padre, le pregunté a Cristina Tozer si se había fijado en un detalle de otras dos fotos de Capa pertenecientes a la serie del payaso. Era la inclinación de la cabeza de los niños. Bastante pronunciada. Las fotos, como las palabras, están hechas para mentir, y desde luego nada prueba que esa inclinación fuera incompatible con la mirada de un niño sobre un escenario convencional. Se sabía que Tozer hacía sus funciones de títeres desde una ventana de su casa, no muy alta ciertamente. Pero de altura suficiente como para tomar la precaución de asegurarse con una cuerda.

-Usted quiere que mi padre sea ese payaso. No.

-Bien... ¿Quién era su padre?

Había nacido en 1902, en Villa Rica (Paraguay). La familia, inglesa, administraba la línea del ferrocarril. En estas pocas palabras hay una felicidad intacta y es perfectamente lógico que después de pasar los 12 primeros años de su vida no quisiera nunca volver allí. Máxime cuando de inmediato llegaron el ruido, el frío y el humo. En 1914, con la Primera Guerra, el niño H. V. Tozer fue ingresado en el St. Cuthbert School, en Worksop. Los rigores no eran literarios. Al cabo de algún tiempo, y constatado el derrumbe físico del muchacho, lo cambiaron al Modern School, de Bedford. Arrancado del paraíso y llevado a un continente en guerra. Ingresado en escuelas de humedad dickensiana. Además. Una noche de fiesta, en Kettering, durante una fiesta que celebraba el final de la guerra, un cohete le hundió un ojo. Tenía 19 años. ¿Qué hombre, en sus circunstancias, no se habría dedicado a la investigación y estudio de las marionetas? ¿Qué hombre no habría luchado por manejar él los hilos finísimos?

Le llamaban Daddy, a Tozer. La hija y todos. Nunca se supo si la masa formada por la Villa Rica perdida, el internado inclemente y el ojo aplastado por la fiesta dejó en su carácter el inexorable poso melancólico que su compatriota Gerald Brenan atribuía sin distinción de sexo, edad, clase o circunstancia a todos los españoles. Hasta el final, Tozer mantuvo una absoluta impecabilidad sentimental. Y eso que en 1923 había empezado a vivir en Barcelona, donde la gente llora como terneros. Entró de contable en la Barcelona Traction y nunca abandonó la empresa. Ni siquiera cuando la empresa (en su espectacular e histórica quiebra) lo abandonó a él y se transformó en otra. Las razones de su llegada a la ciudad estaban fundamentadas en su conocimiento del español, en la buena oferta de trabajo y en una indeleble familiaridad con lo hispánico.

Como buen contable, a partir de aquel momento llevó una doble vida. Dado su talante british, el lado oscuro se proyectó sobre los títeres. El origen de la afición cabe buscarlo en el impacto que causaron al niño Harry las representaciones callejeras del guiñol típicamente inglés, el Punch and Judy. Luego, en los colegios, desarrolló una notable habilidad manual para la que no fue inconveniente el tamaño de sus manos, grandes, formidables. Allí aprendió también cómo trabajar la madera y la soledad. Tozer ha sido uno de los grandes titiriteros universales. Una mañana le pregunté a su querido discípulo Toni Zafra por qué había sido tan grande.

-Es sencillo. Introdujo la marioneta de hilos en España. Hasta Tozer sólo había polichinelas, muñecos de guante. Las historias que se representaban eran gruesas, costumbristas. Se correspondían a la técnica. Tozer puso elegancia en el títere y en lo que el títere narraba. Sus marionetas eran muy complejas y sofisticadas. Y siempre funcionaron perfectamente.

En el año 1936, H. V.Tozer acabó un nuevo muñeco. Se llamaba Esqueleto. Es como a aquellos recién nacidos que les ponen el santo del día. Esqueleto protagonizó algunas de las representaciones que daba a los niños desde la ventana de su casa. Un día un niño reflexionó al verle: "¡Ése tiene más hambre que nosotros!". ¿Quiénes eran esos niños? La hija Tozer sostiene que eran hijos de pescadores de la Barceloneta. ¿Pero qué hacían en el otro extremo de la ciudad, por encima de la Bonanova, alrededor de las calles de la Esperança y del Marquès de Vilallonga? ¿Qué hacían esos pescadores ciudad adentro? Huir de las peores bombas, seguramente. Fuera como fuese, ha quedado memoria de un claro intercambio. El inglés los entretenía suave y alegremente, desde una ventana, prendido a una cuerda, él mismo un títere. Al anochecer los niños volvían por la casa y le llevaban una caja de pescado vivo, casi sonriente.

Los últimos días de 1938 acabó otro muñeco. Faltaba ya muy poco para que las tropas franquistas entraran en Barcelona. Es un muñeco legendario. Tal vez el más humano de los que nunca articuló. Le puso de nombre Pompilio. Así es. Pompilio. Un elegante payaso con sombrero y camiseta de rayas. Tozer lo mantuvo durante toda su larga vida. De entre sus muñecos era el que mejor sabía cómo estaba hecho. Y es que podía separar metódicamente cada uno de sus miembros y recordar con precisión amarga el bombardeo en que habían sido ultimados.

Harry V. Tozer manejando a los hilos de su legendario muñeco Pompilio

Lleida recorda el bombardeig sobre el Liceu Escolar, 72 anys després

Lleida ha recordat el passat dilluns 2 de novembre el bombardeig indiscriminat de l'aviació alemanya sobre Lleida, que es va acarnissar especialment amb els alumnes i professors del Liceu Escolar. Ocorregut fa 72 anys, el 2 de novembre de 1937, el record dels fets ocorreguts "ha de servir per fer un futur millor i alhora retre homenatge a les víctimes i a una institució avançada al seu temps i defensora dels valors democràtics com va ser el Liceu Escolar fundat per Frederic Godàs", tal i com a destacat l'alcalde, Àngel Ros.

El paer en cap també ha assumit la proposta efectuada pels antics alumnes i supervivents del bombardeig que, amb Manuel Sampedro com a portaveu, han demanat al Plenari de l'Ajuntament que aprovi en sessió ordinària una declaració oficial que designi el dia 2 de novembre per a la commemoració del bombardeig i el record a les víctimes i a l'esperit de la institució del Liceu Escolar. Ros ha subratllat que "entenem que la memòria històrica no serveix per a reobrir ferides, sinó per a retre homenatge a unes víctimes que encarnen un sistema de valors plenament actual i per a mirar d'evitar que es repeteixin actes tan terribles com el bombardeig d'un centre escolar".

El Liceu Escolar va ser fundat al 1906 per part del gran mestre i pedagog Frederic Godàs i Legido. Amb en Godàs, van col·laborar-hi un seguit de professionals de l’educació de gran vàlua personal i professional: Antoni Sabater i Mur, Victorina Vila (directora), Josep Estadella, Humbert Torres i tants altres. El Liceu Escolar va ser la primera escola lleidatana inscrita dins el moviment de l’Escola Nova. El 2 de novembre de 1937 Lleida va patir un cruent bombardeig. Fins fa pocs mesos s’havia considerat que va ser obra de la Legió Còndor de la Luftwafe. Però la investigació realitzada pels periodistes lleidatans Jordi Guardiola i José Carlos Miranda amb motiu de l’elaboració d’un documental de Lleida Televisió, qüestiona l'autoria del bombardeig i afirma que va ser obra de l’Aviazione Legionaria Italiana. En aquest atac, una de les bombes va enderrocar una part del Liceu Escolar, causant la mort al voltant de 50 dels seus alumnes i diversos professors.

Des del 2007, una escultura a l'avinguda de Blondel, a l'indret on s'alçava l'edifici del Liceu Escolar, recorda els fets ocorreguts el 2 de novembre de 1937.

La Sénia inaugura una exposició permanent sobre el seu camp d'aviació

Durant el mes d'agost de 2009, coincidint amb les Festes Majors de la Sénia, el Patronat del Camp d'Aviació de la Sénia ha obert les portes al públic de la seva seu.

Aquest edifici, l'antic ajuntament del poble, ha estat equipat amb una sala d'exposicions on es podrà contemplar de forma permanent els diferents elements relacionats amb el Camp d'Aviació de la Sénia per tal de poder comprendre millor el moment històric, la tecnologia aeronàutica i el gran impacte que aquest equipament va causar al poble de la Sénia.

L'as de l'aviació republicana José Falcó Sanmartín ha donat al Patronat del Camp d'Avició de la Sénia diversos objectes de gran valor històric de la seva col·lecció particular. Entre ells destaquem un regle de càlcul rus de Tupolev SB2 "Katiuska" i una maqueta a escala del seu Policarpov I-15 de vol nocturn.

Apareix un refugi antiaeri a Úbeda (Jaén)

Fa unes setmanes els operaris que treballen en les obres del carrer Cronista Cazabán de la localitat d'Úbeda (Jaén) es van sorprendre al trobar un espai subterrani de grans dimensions que, malgrat que té alguns quants anys de vida, es va rehabilitar el 1936, any en què va iniciar-se la Guerra Civil, com a refugi per a refugiar-se d'un possible bombardeig aeri. L'espai es conegut popularment com 'Refugio del Claro de San Isidoro'.

El refugi es un gran espai que evoca a la Guerra Civil. Encara que s'han de fer estudis amb més profunditat, el cert es que ja s'ha demanat als tècnics que s'elabori un plànol del lloc per conèixer-lo amb més detall. "La sensació que ens dóna a simple vista es que ocupa gran part del que es l'església de Sant Isidor, inclòs disposa de pasadisos bastant amplis que van en diverses direccions", assegurà Marcelino Sánchez, alcalde de la localitat. De la mateixa manera, han trobat filtracions d'aigua neta. En relació a les dimensions, com va senyalar l'alcalde, en un dels trams hi ha quinze arcades de llarg per set d'amplada.

Igualment, ja s'ha pensat en millorar l'accesibilitat del refugi, per a que dintre de poc es pugui visitar-lo la Corporació i pugui fins i tot obrir-se al públic en un futur.
Els tècnics municipals i arqueòlegs tindrán que determinar l'antigüetat del lloc, així como el seu valor arqueològic.

Sota les Bombes 2009. Actes de commemoració dels bombardeigs franquistes a Santa Margarida i els Monjos

Dimarts dia 3 de novembre, a les set de la tarda
Sala d’Actes de la Biblioteca dels Monjos
• Presentació del Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria
• Presentació dels resultats de les prospeccions arqueològiques realitzades a l’aeròdrom dels Monjos
• Inauguració del Centre de Recerca i Documentació de l’Aviació Republicana i la Guerra Civil amb una exposició de material documental

Divendres dia 6 de novembre, a les set de la tarda
Sala d’Actes de la Biblioteca dels Monjos
• Presentació del projecte Memòria Digital (Ajuntament – IES El Foix)

Dissabte dia 7 de novembre, de 12 a 14h

Visita als refugis del Serral, la Margaridoia i Cal Rubió

Diumenge dia 8 de novembre, de 10 a 13 hores
Visites guiades als refugis del Serral, la Margaridoia i Cal Rubió
Inici Castell de Penyafort

Diumenge dia 8 de novembre, a la una del migdia
Al parc de la Memòria

• Homenatge a l’ADAR
• Reconeixement de les víctimes de l’aviació republicana als aeròdroms dels Monjos
• Col•locació de la primera pedra del Centre d’Interpretació (CIARGA)
• Inauguració de la senyalització dels espais de l’aviació republicana als Monjos

Del 2 al 15 de novembre a la sala d’actes de la Biblioteca dels Monjos
Exposició: “ELS BOMBARDEIGS FRANQUISTES AL PENEDÈS, 1937-1939”

El refugi antiaeri del Turó de la Rovira de Barcelona

El Periódico de Catalunya va publicar el 13 de setembre de 2009 la notícia que tot seguit s'exposa:

Una casa del turó de la Rovira conserva un refugi antiaeri dels anys 20

CARLOS MÁRQUEZ DANIEL
BARCELONA
L’Antonio i la Montse són germans, encara que el periodista comet el fatal error de donar per fet que l’un és el pare de l’altra. Riuen perquè no deu ser la primera vegada i mentre preparen un focus i busquen un allargador, expliquen que el refugi antiaeri que tenen sota casa el va construir el seu avi, Antonio Guillomet Simó, cap a l’any 1924. Viuen al final del carrer de Mühlberg, al costat del turó de la Rovira i a uns 200 metres escassos de la bateria antiaèria que els republicans de Barcelona van col·locar per intentar repel·lir l’aviació franquista durant la guerra civil.
S’hi accedeix pel pàrquing –ple de motos i bicis– i és necessari ajupir-se per no rascar la crisma amb la pedra tallada. Si avancem un parell de metres, la temperatura baixa i la llum es perd. Expliquen que l’avi va aixecar primer la casa i després va perforar la cova, que no tenen gaire clar per què la va construir més de 10 anys abans de la guerra civil i que per a ells sempre va ser «una joguina prohibida».
La Montse comparteix les històries que li van explicar la seva mare i els seus oncles. «No està gaire clar per què l’avi va decidir tenir un refugi a casa, però el que sí que és cert és que durant la guerra, tota la família menjava molts dies a la cova per por de les bombes. Suposo que devia tenir certa visió de futur i va sospitar que els problemes podrien arribar aviat», relata. El fet és que el patriarca va portar a l’extrem la màxima de més val prevenir i el pla va sortir bé. El setge franquista a Barcelona va créixer al ritme que ho va fer l’amistat entre els rojos del turó i la família Guillomet. Fins i tot quan amenaçava bombardeig, els republicans baixaven corrent cridant «¡obriu portes i finestres i fiqueu-vos dins la cova!». I aquí, gairebé a les fosques i cuinant amb llenya, amb l’Antonio ja mort però en la memòria, tots donaven gràcies per la bogeria que ja no ho era tant.
La caverna tenia un passadís d’uns set metres, una sala habilitada amb taula i cadires per a 10 persones i un corredor posterior que conduïa a una altra entrada, la que havia furgat a la pedra el veí de la casa del costat, que també va pensar que un refugi podria anar bé en cas d’Armaggedon.
La Montse encara conserva els rebuts de compra del material que l’avi anava a buscar en un carro tirat pel Perico, el burro de la casa que fins i tot tenia llicència. És curiós –segons es desprèn de l’explicació d’aquests dos germans– que el refugi aguantés les bombes aèries però que sucumbís a les obres del túnel de la Rovira. «Tremolaven totes les cases i el sostre de la cova va caure». En el tros de refugi que queda, la Montse hi pensa guardar vi. Si hi ha una altra guerra, almenys tindrà alguna cosa per ofegar les penes.

L’Ajuntament d’Almeria vol dinamitzar els refugis amb teatre al seu interior

L’Ajuntament d’Almeria treballa per a dinamitzar els refugis i posar en valor un dels recursos turístics més visitats de la ciutat. L’àrea de Turisme que dirigeix María Vázquez no descarta portar representacions teatrals en els refugis.

De moment, hi ha una proposta interessant de l’empresa Escenalia per teatralitzar els refugis. L’ajuntament ha vist amb bons ulls la proposta encara que necessitarà l’ajuda d’altres institucions per a dur a terme el projecte. En aquest sentit, Vázquez manté diferents reunions per obtenir el finançament necessari per a que el teatre arribi als refugis.

L’espectacle té una durada de 50 minuts, al llarg dels quals se succeeixen les escenes dramàtiques, els desplaçaments del públic i la contemplació de les projeccions.

No obstant, l’àrea de Turisme, en la dinamització dels refugis està estudiant la possibilitat de condicionar alguna part del túnel per a exposició permanent i itinerant.

ICV-EUiA demana que es recuperin les restes d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil, ubicat al Parc Nadal de Sant Feliu del Llobregat

La coalició fa aquesta proposta en compliment d’un acord del ple municipal, i coincidint amb les obres que s’estan realitzant en aquest parc municipal.

A sota de la zona del Parc Nadal de Sant Feliu de Llobregat en la que actualment hi ha un parc infantil, ara fa tres anys es va descobrir l’existència d’un antic refugi antiaeri construït als anys de la guerra civil per protegir a la població civil dels atacs de l’aviació franquista.

Ara, coincidint amb les obres d’adequació del parc infantil ubicat en aquesta zona, ICV-EUIA demana el compliment de l’acord del ple municipal de l’Ajuntament de juliol de 2006, pel que s’aprovava “Considerar la viabilitat tècnica i econòmica de recuperar l’antic refugi antiaeri de Sant Feliu i d’ubicar-hi de forma permanent una exposició sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències, com una aportació significativa de la nostra ciutat a la cultura de la pau. Si finalment no es considerés viable, ubicar un recordatori o placa commemorativa en el lloc on s’ubicava el refugi”.

El portaveu d’ICV-EUIA, Jordi San José, ha manifestat que “la vida d’una ciutat es construeix de manera molt destacada sobre la seva història i sobre la capacitat de les persones que hi viuen per compartir i assumir el bo i millor del seu passat per definir el present i projectar el futur”.

Per aquest motiu, Jordi San José ha insistit en “la importància de la recuperació d’elements simbòlics de la nostra història col•lectiva, i sobre tot d’aquells, com és el cas, que ens parlen de la resistència i la defensa contra l’atac feixista”. Tot afegint la carrega emotiva i simbòlica que té el fet que “allà on els nens i les nenes ara juguen en pau, els seus besavis i besàvies es refugiaven en temps de guerra”.

El Memorial Democràtic de la Generalitat subvenciona el Centre d'Interpretació

La Direcció general de la Memòria Democràtica del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya ha atorgat a l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos una subvenció de 120.000 € destinada a la creació del Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA). El CIARGA serà un equipament museogràfic singular i de referència relacionat amb l’aviació i la Guerra Civil que s’emplaça a Santa Margarida i els Monjos, al Parc de la Memòria, on hi havia hagut l’aeròdrom republicà dels Monjos i que formava part del Vesper de la Gloriosa.

El Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria serà el centre de referència de l’aviació i la Guerra Civil de Catalunya, en el marc de la Xarxa dels Espais de Memòria de Catalunya i serà el primer equipament cultural dedicat a explicar la història de l’aviació republicana a la Guerra Civil espanyola (1936-1939), tot mostrant el desenvolupament de l’aviació durant la guerra; la important intervenció estrangera en els dos bàndols; la guerra aèria al front i a la reraguarda i tots aquells esdeveniments que són propis i significatius en el context de la Guerra Civil i l’aviació a Catalunya pel que fa a l’àmbit constructiu i de funcionament dels aeròdroms militars.
El Centre mostrarà també els continguts locals a l’entorn de l’existència del camp d’aviació dels Monjos, emprat per les esquadrilles republicanes de caça en el context de la xarxa d’aeròdroms del Vesper de la Gloriosa, integrada pels terrenys de vol de Pacs, Sabanell i Santa Oliva: com es construïa un aeròdrom republicà, quins avions s’hi emplaçaven, els tallers de muntatge i reparació, els aviadors, els mecànics, armers i altre personal que formava part del tren rodat de les esquadretes...

Els continguts es mostraran amb una museografia didàctica i comprensiva, que combinarà escenografies i peces originals amb potents recursos multimèdia. Així, en el projecte és previst comptar amb la creació d’una rèplica d’un dels avions republicans més representatius de tota la guerra, protagonista el 1938 i 1939 de les accions aèries a l’Ebre des dels camps penedesencs: el Polikarpov I-15 “Xato” i també la creació d’un important audiovisual, entre d’altres recursos.
El nou Centre d’Interpretació es complementarà amb el Centre de Documentació i Recerca sobre l’Aviació i la Guerra Civil ubicat a la Biblioteca dels Monjos i amb els itineraris als Espais Patrimonials de l’Aviació Republicana durant la Guerra Civil al Penedès, que ja s’han posat en marxa aquest any 2009 a Santa Margarida i els Monjos i que inclouen aeròdroms, refugis militars i civils, tallers i d’altres construccions relacionades. El CIARGA comptarà a més amb un important programa educatiu amb materials didàctics per a les escoles.

Apareix un refugi antiaeri al costat d'unes restes romanes a Reus

Les excavacions arqueològiques en els terrenys on es construeix l'escola-institut Pi del Burgar, a més de posar al descobert una zona rural romana, també es va trobar l'accés a un refugi antiaeri de la Guerra Civil Espanyola.

Aquesta galeria es visible des de l'exterior amb unes escales que descendeixen fins a l'interior. Uns 30 o 40 metres de longitud sota terra que acaben amb una paret tapiada. Aquests passadissos van servir per a que alguns reusencs es refugiessin dels bombardeigs que van realitzar els franquistes durant la guerra.

Segons fonts de l'evaluació del patrimoni de la ciutat, es mantindrà l 'accés al refugi antiaeri des del centre educatiu Un fet que no succeirà amb les restes romanes trobades en el mateix lloc. Els óssos humans van ser retirats per l'empresa encarregada i els altres elements relacionats amb l'activitat agrícola es van treure o es taparan amb grava.

Refugi-Museu de la Guerra Civil a Cartagena (Múrcia)

El Refugi Museu de la Guerra Civil es un espai per a la memòria. Mitjançant els plafons, les fotografies, els objectes i els efectes audiovisuals, el visitant pot conèixer i endinsar-se en les formes de vida i de defensa de la població de Cartagena durant els bombardeigs patits a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
El museu te la seva seu en un refugi antiaeri excavat en una paret de la muntanya de la Concepción, sota el carrer Gisbert, i es part substancial del Consorcio Cartagena Puerto de Culturas.
Passant per un recorregut per les galeries que permeten reviure els avatars patits per una Cartagena bombardejada, el Refugi Museu de la Guerra Civil s’acomiada del visitant amb un espai dedicat a l’allò contrari a la guerra: la pau.
El 1878 es realitzava un gran forat en un cantó del cartaginer Cerro de la Concepción i s’obria el carrer Gisbert, que permetia comunicar el mar amb la vall transversal. Amb l’esclat de la Guerra Civil el 1936, el subsòl d’aquest carrer es va convertir en un dels refugis antiaeris excavats pels cartaginers per a protegir-se dels terribles bombardeigs que assetjaren a la ciutat.
Cartagena va ser un dels objectius prioritaris de l’aviació franquista, ja que va ser seu operativa de la Flota Republicana i port de desembarcada de material bèl•lic i d’avituallament per a la defensa de Madrid. Arran d’aquesta circumstància, durant la Guerra, els cartaginers van buscar maneres de protegir-se excanvant refugis a diversos llocs de la ciutat.
En concret, un dels refugis del carrer Gisbert, es va convertir a l’abril de 2004 en la seu del Refugi Museu de la Guerra Civil, inaugurat en el marc del Consorcio Cartagena Puerto de Culturas.
Aquest refugi va ser un dels més grans de la ciutat, amb la capacitat per unes 5500 persones, i les seves galeries no es va arribar a finalitzar per l’adveniment final de la guerra.
Telèfon: 96.850.00.93

Prospecció geofísica a l'antic aeròdrom de Santa Oliva (El Vendrell, Baix Penedès)

La setmana del 20 al 24  de juliol es va iniciar la prospecció geofísica de l’antic aeròdrom republicà de Santa Oliva (Baix Penedès), en el marc de la recerca que s’està realitzant des de l’Estació Territorial de Recerca Penedès (Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Penedesencs i l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos).

Prospeccions

Les prospeccions van ser realitzades per investigadors de l’ETRP, l’empresa “SOT Prospecció Arqueològica”, i arqueòlegs del Taller de Projectes de la Universitat de Barcelona. Amb la col•laboració dels Ajuntaments de Santa Oliva i Albinyana, i les autoritzacions dels propietaris i del servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Aquestes prospeccions s’integren en l’estudi dels aeròdroms republicans penedesencs, coneguts com “El Vesper de la Gloriosa” i han de permetre completar la informació que actualment es disposa, bàsicament de tipus documental i gràfica, de manera que faciliti la seva interpretació històrica i permeti l’accés i les visites dels ciutadans.

Amb la prospecció geofísica és pretén obtenir informació del subsòl amb mitjans no destructius per a la ubicació de diverses instal•lacions i restes de l’aeròdrom republicà de Santa Oliva. Mitjançant l’aplicació de prospeccions magnètiques i amb georadar es volen documentar 3 tipus de restes arqueològiques; restes constructives relacionades amb l’ús militar de la zona (casetes de control, barracons, etc...), ubicacions de refugis antiaeris en el perímetre del camp, i finalment, s’assajarà la caracterització de les restes d’explosions provocades en els bombardeigs.

El camp d’aviació de Santa Oliva (1937-1939)

L’aeròdrom de Santa Oliva (també conegut com del Vendrell) abastava terrenys dels municipis d’Albinyana, Banyeres i Santa Oliva, i va ser un important camp d’aviació de les forces aèries de la República. La seva construcció s’inicià a finals de 1937 i va conclouré la primavera de 1938. Tenia dues pistes inicials i després se n’afegí una tercera, amb la intenció de ser emprat per diverses unitats aèries de caça i de bombardeig. Formava part del conjunt de camps conegut com el Vesper de la Gloriosa al Penedès, juntament amb els aeròdroms dels Monjos, Pacs-Vilobí i Sabanell a l’Alt Penedès.
La construcció de l’aeròdrom comportà el treball d’un bon nombre de persones vinculades amb el territori, aquells homes encara no mobilitzats per la guerra al servei de les autoritats responsables de la realització del camp d’aviació, els quals col•laboraren en l’aplanament dels terrenys de vol, la construcció de refugis antiaeris (un de gran i tretze de petits) i altres elements. A més de les instal•lacions pròpies del camp, s’utilitzaven diverses cases i masies del voltant per allotjar mecànics i pilots.
A començaments d’abril de 1938 hi ha documentada la primera estada de les unitats de caça de la 1a i 2a esquadrilla de Xatos (Polikarpov I-15) del Grup 26, amb la finalitat d’intervenir en els fronts de Lleida i l’Ebre (abril). Però, els avions que van fer una estada més llarga i continuada al camp de Santa Oliva van ser diverses esquadretes del grup 21 integrades per avions de caça Polikarpov I-16, coneguts com a Mosques. Tot i que també s’hi estacionà provisionalment una esquadreta dels bombarders Tupolev SB-2 Katiuskes. Des d’aquest camp diverses unitats de caça intervingueren en els fronts del Segre i de l’Ebre.
En el camp es van produir diverses incidències documentades: accidents aeris, bombardeigs i un metrallament. El 5 de novembre de 1938 el camp pateix un atac aeri protagonitzat per la Segona Brigada Aèria Hispana que llança una cinquantena de bombes. L’aeròdrom fou abandonat el dia 15 de gener de 1939. Sis dies després fou ocupat pels franquistes i, a partir del mes de febrer de 1939 esdevindria la seu del grup XVI de caça de l’Aviaziones Legionària Italiana, la Cucaracha, integrat per les esquadrilles 24a, 25a i 26a de Fiats CR-32.

Metodologia

A part del reconeixement superficial del terreny, per a les intervencions de prospecció s’han aplicat indistintament les exploracions en extensió amb gradiòmetre magnètic i georadar en funció del tipus d’estructura a documentar. En tots els casos les dades es guarden en coordenades UTM per a eventuals feines de verificació posterior.
Les diverses vistes aèries d’origen militar del conjunt de Santa Oliva durant el conflicte (1938-1939) i la ortocorrecció de les imatges originals ha permès ubicar diversos elements que es rastrejaran amb els sensors disponibles.

Apareix un nou refugi antiaeri en les obres d'ampliació de l'escola Arrels a Santa Margarida i els Monjos

Fa uns dies, amb motiu de les excavacions que s’estan duent a terme per l’ampliació de l’escola Arrels, dels Monjos, es va descobrir un nou refugi antiaeri al municipi.
La construcció, segons es va poder comprovar de les restes que en queden, constava d’una baixada amb escales i amb una paret lateral de totxos i l’altra de terra compactada; un cos central i un accés exterior que segurament es remuntava mitjançant alguna escala vertical.
El refugi està situat a un dels laterals de l’antic camp d’aviació del municipi i forma part de les diverses construccions d’aquest tipus que s’han trobat al municipi.
Un cop estudiades les restes del refugi i donat el seu estat de conservació actual, s’ha optat per deixar-lo soterrat al solar que ocuparà l’escola.

Descobert a principis de maig de 2009 un refugi a La Canonja (Tarragona)

Les obres de remodelació urbanística de la Plaça de la O, del casc vell de La Canonja, han posat al descobert un dels accessos d’un dels quatre refugis antiaeris públics construïts en La Canonja durant el mes de maig de 1937. Es coneixia l’existència mitjançant diverses fonts orals i també documentals, procedents de l’arxiu municipal i recollides exhaustivament per Joan Borràs en el seu llibre Una guerra a les nostres vides, primer volum de la trilogia sobre la Guerra Civil publicat pel Centre d’Estudis Canongins.
Fins ara, però, no s’havia localitzat aquest accés, situat al mig de la plaça. En el seu interior s’han descobert dos inscripcions originals sobre la roca: una grafia amb el símbol comunista de la falç i el martell i la inscripció de l’any 1937.
La Canonja va ser un dels primers pobles de Catalunya en construir refugis antiaeris degut a la visita que va realitzar, a l’abril de 1937, un enginyer de la Conselleria de Defensa de la Generalitat amb un informe de la construcció immediata de 4 refugis públics, tenint en compte la ubicació estratègica de La Canonja entre dos aeròdroms, les comunicacions del ferrocarril, el port de Tarragona i els dipòsits de combustible propers. En realitat es tracta d’un dels refugis públics de major capacitat construïts a La Canonja, previst per acollir a 270 persones amb una mitjana de 2.8 persones per m2 i amb capacitat per a resistir la caiguda de bombes de fins 100 kg. de pes.
Segons declaracions de l’arquitecte municipal, Miquel Orellana Gavaldà, els treballs realitzats fins avui han consistit en netejar adequadament l’accés localitzat, ja que l’altre es troba inaccessible, executar un aixecament topogràfic per poder situar correctament el traçat respecte a les edificacions de l’entorn, procedir a l’obertura del pou d’extracció de terres que es troba situat davant del número 8 del carrer Ravaleta i properament es procedirà al desenrunament de l’altra boca d’accés, fins avui tapiada, que es troba davant dels números 10-12 de la Ravaleta.
Es tracta d’una construcció excavada directament en la roca (tapassot), sense revestiments ni apuntalaments, si exceptuem els accessos d’entrada y les escales realitzats amb material de maó massís. La galeria presenta una longitud de 39 metres, amb obertures en cada extrem per facilitar la ventilació i l’entrada dels usuaris. Una alçada mitjana de 1,72 metres i una amplada mitja de 2,10 metres.
L’accés ara descobert presenta un tram de 17 escales amb un lleu ziga-zaga per evitar les onades expansives i la metralla. El desnivell total del refugi, entre les escales i la galeria, es de 8.70 metres. Amb el dubte de la seva alçada original, l’alcalde Roc Muñoz ha manifestat que «farà falta realitzar una cata per comprovar el sòl original, que podria donar una alçada real de 2 metres si tenim en compte que aquest espai va ser utilitzat durant la postguerra per a cultiu de xampinyons i hi ha superposició de terres. Igualment hem comprovat com les actuals obres de la plaça que la terra treta durant la construcció del refugi es repartí per tota la plaça i això va suposar un augment de la seva cota original en uns 20 centímetres que ara hem rebaixat al seu nivell primitiu».
Sobre la futura preservació d’aquest espai antiaeri de la Guerra Civil, la intenció de l’Ajuntament es construir una estructura d’acer i vidre blindat per a protegit l’entrada ara descoberta i procedir a la rehabilitació de l’interior per a una possible museïtzació.

Exposició al Museu Marítim de Barcelona: El Marítim entre bombes

Setanta anys després de la finalització de la guerra civil, el Museu Marítim de Barcelona presenta l'exposició El Marítim entre bombes.

L’exposició, basada en documents de l’Arxiu General del Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, destaca els aspectes més rellevants del període. A través dels documents, el Marítim se’ns revela com un dels paradigmes de la política cultural desplegada pel govern de la Generalitat republicana. Les velles naus de les Drassanes van adaptant-se a la nova funció i els canons del Parc d’Artilleria són reemplaçats per la col·lecció del museu de temàtica marítima.

Els usos militars es dilueixen i l’edifici s’amarra, amb força, al projecte museístic del Marítim. Mentre Barcelona és bombardejada, l’impuls de creació del museu es manté viu i es projecta vers una de les tasques més meritòries del moment: la salvaguarda del patrimoni cultural marítim. La col·lecció d’objectes i documents de temàtica marítima, que acabava d’arribar al Marítim, emprèn poc temps després un nou viatge cap a Seva, al mas can Figarola, des d’on no retornarà fins
al final de la Guerra Civil.

Museïtzat el camp d'aviació de Rosanes

Dissabte passat, 20 de juny, es va a dur a terme la inauguració de la museïtzació de l'aeròdrom de Castellví de Rosanes.

El camp d'Aviació de Rosanes el construí als anys 20 un particular. Durant la II República passà a mans del govern i serví com a model per a la xarxa d'aeròdroms civils de la Generalitat de Catalunya. Durant el darrer tram de la Guerra Civil defensà el cel de Barcelona.

Els refugis antiaeris de Girona, a la Revista de Girona d'aquest mes de juny de 2009

El número 254 de la Revista de Girona està dedicat als refugis antiaeris subterranis, construïts a les comarques gironines durant la Guerra Civil. Judit Pujadó, Joaquim Ejarque i Miquel Rustullet són els autors del dossier d’aquest número de la revista titulat "La Guerra Civil sota terra".El treball es divideix en tres apartats: el primer, de Judit Pujadó, se centra en "Els refugis antiaeris gironins"; el segon, de Joaquim Ejarque i Miquel Rustullet, és un estudi sobre "El refugi antiaeri de la Casa Nova d’en Traver" del Pla de l’Estany; i el tercer, és un text escrit per Carles Rahola i publicat a L’Autonomista el 8 de febrer de 1938, sobre el refugi que l’Ajuntament de Girona va construir al Jardí de la Infància.

Els autors ens ofereixen una doble panoràmica sobre aquest tema: històrica i humana. Enguany es commemoren els 70 anys del final de la Guerra Civil i, a les comarques gironines, encara hi queden refugis antiaeris.

Aquestes estructures subterrànies van representar per a la ciutadania un bon sistema de defensa activa davant els bombardeigs. El dossier enumera tots els refugis que existeixen actualment i n’explica les seves característiques. A més, el dossier també té la particularitat d’exposar dues experiències vitals de dos supervivents de la Guerra Civil, gràcies als refugis.

Manresa el·labora una guia didàctica del DVD Entre el soroll i el silenci

L’Ajuntament de Manresa ha editat una guia didàctica del DVD Entre el soroll i el silenci. Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-1939). La guia, elaborada pels historiadors Carles Llussà i Jaume Serra a encàrrec del Consistori, ofereix orientacions d’activitats als docents de secundària per tal de poder treballar el DVD amb els seus alumnes. Recordem que Carles Llussà i Jaume Serra són també autors de la guia didàctica del documental Viure en una dictadura. Els primers anys del franquisme a Manresa, de la qual ja disposen tots els centres educatius.

L’objectiu del material que s’ha editat és donar a conèixer el fet històric dels bombardeigs de Manresa en el context de la Guerra Civil, ajudar a construir un pensament crític envers la guerra i la violència i valorar la memòria històrica com a font de coneixement. La guia està pensada sobretot per l’alumnat de 4t d’ESO i 2n de Batxillerat, ja que la temàtica de què tracta està inclosa dins els respectius currículums d’història.

La guia presenta 22 activitats didàctiques, com poden ser debats, activitats individuals, activitats de grup i comentari de textos històrics, a més d’altres activitats didàctiques complementàries. La guia s’acompanya d’un annex amb material complementari per les activitats i d’una relació de material bibliogràfic.

La guia es distribuirà a tots els centres d’ensenyament secundari de Manresa en format paper i en CD per facilitar al professorat la realització de còpies i fer-ho més senzill per treballar-ho a l’aula.

Veredicte del I Premi Aviació i Guerra Civil 2009

Reunit el jurat del I Premi “Aviació i Guerra Civil” 2009, atenent a les bases de la convocatòria i després d’analitzar als treballs presentats, ha decidit:

DECLARAR DESERT EL I PREMI AVIACIÓ I GUERRA CIVIL

Degut a que les obres presentades no s’ajusten a les característiques requerides en les bases de l’esmentat Premi.

En el termini d’un mes a partir de la publicació d’aquest veredicte els autors podran recollir els exemplars presentats a la seu de l’Estació Territorial de Recerca Penedès. Si en aquest termini no són retirats pels autors o una persona autoritzada, restaran en poder i propietat dels organitzadors del premi.

I perquè així consti, signo la present

Ramon Arnabat Mata
President del Jurat del I Premi Aviació i Guerra Civil.

A Santa Margarida i els Monjos, 30 de març de 2009.

Visites guiades a l'Aeròdrom de La Sénia

El guiatge ofertat pel Consorci per a l'execució del Pla de Dinamització Turística de les Terres de l'Ebre consta de dues parts, una primera visita guiada al Camp d'Aviació i una segona pel casc urbà de la Sénia.

Dies i horaris de les visites guiades al Camp d’Aviació de la Sénia
Dijous i divendres: pel matí i la tarda (només prèvia reserva).

Abril 09

• Dissabtes 4 i 11: a les 10.00 hores i, només prèvia reserva, per la tarde.
• Diumenges 5 i 26: a les 10.00 hores i a les 13.00 hores (es recomana reserva prèvia).

Maig 09

• Dissabtes 2 i 30: a les 10.00 hores i, només prèvia reserva, per la tarde.
• Diumenges 10 i 24: a les 10.00 hores i a les 13.00 hores (es recomana reserva prèvia).

(A més de poder fer la visita guiada, també hi ha l’opció de visitar el Camp d’Aviació per lliure).

Dies i horaris de les visites guiades pel casc urbà de la Sénia

Dijous i divendres pel matí i la tarde (només prèvia reserva)

Abril 09

• Dissabtes 4 i 11: a les 11.15 hores i, només prèvia reserva, per la tarde.
• Diumenges 5 i 26: a les 11.15 hores (es recomana reserva prèvia)

Maig 09

• Dissabtes 2 i 30: a les 11.15 hores i, només prèvia reserva, per la tarde.
• Diumenges 10 i 24: a les 11.15 hores (es recomana reserva prèvia)

Preus

• Visites guiades gratuïtes.

Observacions

• La visita al Camp d’Aviació tindrà una durada de 45 minuts – 1 hora, aproximadament.
• L’itinerari guiat pel casc urbà de la Sénia tindrà una durada de 1 hora i ¼ - 1 hora i 1/2, aproximadament.
• El transport des de l’Oficina de Turisme fins al Camp d’Aviació (2,6 km) i després, si es vol fer la visita pel casc urbà, des del Camp d’Aviació fins al Centre Marcel·lí Domingo (2,9 km), s’haurà de fer amb vehicles particulars.

Com arribar

El punt de sortida de les visites al Camp d’Aviació a serà l’Oficina de Turisme de la Sénia, al costat de l’Ajuntament (c/ Tortosa, 1). El Camp d’Aviació de la Sénia es troba situat a la partida dels Plans, a uns 2,5 km a l’est del poble. S’hi accedeix des de la carretera de la Sénia - Ulldecona (TV-3319).

El punt de sortida de les visites guiades pel casc urbà de la Sénia serà l’Oficina de Turisme, des d’on anirem al Centre Marcel·lí Domingo (passeig de la Clotada, núm 23).

Com contactar

Per a reserves i informació sobre el Camp d’Aviació de la Sénia i les visites guiades.

• Telèfon: 977 71 30 00 (Oficina Municipal de Turisme de la Sénia).
• Correus electrònics: visitesguiades@gmail.com

El Consell Valencià de Cultura va proposar al març la conservació d'un refugi antiaeri

El Consell Valencià de Cultura (CVC) va aconsellar en la sessió plenària corresponent el mes de març, conservar part del conjunt de les naus de Macosa de València, especialment les façanes i el refugi antiaeri, deguda la seva importància des del punt de vista patrimonial arquitectònic i històric, segons van informar en un comunicat fonts de l'entitat.

El CVC es pronuncia així a requerimient de la plataforma Salvem
Macosa, argumentant que la indústria ferroviària ha representat un paper significatiu en la història valenciana, tant des del punt de vista econòmic com social i, per tant, va recordar la conveniència de recuperar part de la fàbrica per a mantenir la memòria històrica de la ciutat.

El gener de 1937, la Subsecretaria d'Armament i Municions, dependent del Ministeri de Defensa, va decidir reemprender les obres de la nau projectada el 1935, que estaven aturades, finalitzant-les el maig del mateix any, així com un parell d'edificis dedicats a vestuaris i oficines que fan façana amb el Camí Reial a Madrid projectats per Antonio Gómez Davó (un dels arquitectes que van projectar quasi tots els refugis antiaeris construits durant la guerra civil) i un altre edifici dedicat a menjador, sota el qual es va construir un refugi antiaeri.

Així mateix, la institució va sugerir la posibilitat de realitzar un estudi de viabilitat per a situar en el conjunt que es vagi a conservar instal·lacions de caràcter públic. En el mateix sentit, va acordar la instal·lació d'una placa commemorativa, quan es recuperi la nau, en record a la lluita sindical obrera.

Ciegsa vol enderrocar el darrer refugi de la Guerra Civil del Grau de València

L'empresa pública Construcciones e Infraestructuras Educativas de la Generalitat SA (Ciegsa) ha demanat a l'Ajuntament de València una llicència d'enderroc per a destruir el darrer refugi de la Guerra Civil que queda en la zona del Grau, al voltant del qual s'ha aixecat el nou Institut d'Educació Secundària (IES) El Grao inaugurat recentment. Cap refugi de València estè protegit.
Ciegsa inicialment va recollir la recomanació de l'Unitat de Patrimoni Històric de la Generalitat de què es conservés aquest refugi com a vestidor de les pistes esportives de l'IES. Però, ara justifiquen la seva decisió d'enderrocar els 1.275 m3 de formigó armat per una carta del 14 de gener de 2004 enviada pel president del Consell Escolar, la presidenta de l'AMPA i el presidente de l'Associació de Veïns Grau-Port. En ella, las tres entitats exigien l'"enderroc immediat" del refugi perquè s'ha quedat a mig metre d'una de les aules del IES. Pares, veïns i consell escolar van escriure que el refugi "no reporta cap benefici a l'alumnat ni al propi barri, perquè es troba a l'interior de l'IES ocult en la mirada de tots per una reixa del mateix".
L'expresidente del Colegi d'Arquitectes de València, Francisco Taberner, senyala que el refugi del carrer Escalante "és un dels més interessants de València i un bon exemple d'aquest tipus de construccions històriques". "Desgraciadament en aquest moment és legal enderrocar tots els refugis de València, pel que seria convenient estudiar la seva protecció abans de que no en quedi cap".

És visitable el refugi antiaeri d'Agramunt

El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa (DIUE), Josep Huguet, va inaugurar el gener passat les obres de restauració del refugi antiaeri de l'església de Santa Maria d'Agramunt (Urgell) i ha apostat perquè aquest es doni a conèixer a nivell internacional. En aquest sentit, el conseller ha afegit que el refugi d'Agramunt ha de servir per demostrar que la Guerra Civil va ser internacional i a la vegada el 'pròleg' de la Segona Guerra Mundial perquè 'aquí els feixistes alemanys hi van fer experiments per espantar la població'. A més a més, Huguet ha recordat que el Govern invertirà un milió d'euros en la Ruta dels Castells del Sió, la capital de la qual es situarà a Agramunt.

Pel conseller Huguet, la recuperació d'espais històrics de la Guerra Civil com el refugi antiaeri d'Agramunt és d'interès, no només pels catalans, sinó també a nivell internacional. En aquest sentit i donat els importants bombardejos feixistes que va patir la zona, el conseller ha apostat perquè des del territori es reivindiquin tots aquests espais, de manera que es 'vengui' com una marca, tipus la ciutat de Gernika al País Basc.

D'aquesta manera, Huguet ha destacat que la recuperació del refugi és un primer pas però que més endavant caldrà que aquestes xarxes explicatives de la guerra disposin també d'informació editada amb castellà, anglès i francès. Huguet ha afegit que en aquest aspecte caldrà anar-hi treballant 'mica a mica'.

A més a més, Huguet ha remarcat que precisament el refugi antiaeri està situat al davall 'd'una joia del gòtic' com és l'esglèsia de Santa Maria d'Agramunt, que formarà part de la Ruta dels Castells del Sió. Segons el conseller, la ruta vertebrarà tots els castells de frontera de tal manera que es podrà aprofitar la 'doble vessant' dels espais de la Guerra Civil i l'Edat Mitjana.

El refugi antiaeri d'Agramunt segueix la nau central i el creuer del temple. La galeria llarga té 34 metres, des de l'entrada principal al mig de la plaça fins al peu de l'altar major, i la transversal fa 28,4 metres. Les amplades van des d'1 a 1,4 i 2 metres, mentre que l'alçada mitjana és de 2 metres.

L'equipament disposa d'una mostra permanent, gràfica i documental sobre com van viure els veïns aquest període que va trasbalsar la història i va marcar generacions d'agramuntins. Les obres de restauració s'han portat a terme des del 2005.

Projecció de "Mirant el cel" a Vilafranca del Penedès

Dins de les activitats que programa l'Estació Territorial de Recerca Penedès es projectarà aquest dissabte 18 d'abril de 2009 a auditori del Museu de Vilafranca - Museu del Vi, Fundació Privada, a les 19h, de Vilafranca del Penedès el llargmetratge de ficció documental que recorda l'horror viscut durant els bombardeigs de 1938 a Barcelona.

Produïda per Massa d'Or amb el suport de la Direcció General de la Memòria Democràtica, l'última obra de Jesús Garay recorda un dels episodis més cruents de tota la guerra, quan una bomba italiana va fer esclatar un camió carregat de trilita molt a prop del cinema Coliseum, al xamfrà de la Gran Via amb el carrer Balmes.

Jesús Garay juxtaposa, en el seu particular homenatge a les víctimes, la reconstrucció història d'aquells dies amb la ficció. El muntatge integra imatges actuals amb material documental de l'època i recreacions en 3D, i incorpora els testimoniatges dels supervivents anònims i d'escriptors, historiadors i militars republicans.

Es museïtza un refugi antiaeri a Tarragona

La visita al refugi antiaeri que es va construir durant la Guerra Civil a sota de l'ajuntament de Tarragona és ara més interesant. D'una banda, perquè ha reobert les portes després de ser museïtzat mínimament, per tal de respectar el màxim possible aquest espai que en els dos últims anys del conflicte bèl·lic va evitar moltes pèrdues de vida. I, de l'altra, perquè a l'entrada al refugi s'hi ha instal·lat l'exposició Quan plovien bombes, que, a través de diversos plafons amb textos i fotografies, fa un repàs dels bombardejos sobre la població civil catalana durant la Guerra Civil. Fins al 30 d'abril, quan tancarà l'exposició, el refugi es podrà visitar cada matí, sense necessitat de fer reserva prèvia. L'Ajuntament també recuperarà els dos refugis que hi ha a la Casa Canals.

Quan el visitant entra al refugi, es tanquen les portes, la llum comença a fer pampallugues, i sona la sirena; el mateix so que fa setanta anys avisava que s'apropaven els avions que causaven el pànic de la població. Aleshores es projecta l'audiovisual Tarragona sota les bombes, en el qual, a través del testimoni del tarragoní Pere Godall, que va perdre bona part de la seva família en un dels bombardejos, i també a través d'imatges de l'època, es reviuen els atacs aeris sobre la ciutat. El visitant al refugi hi pot veure també llaunes de conserva de l'època i restes d'ossos de menjar que es van poder emportar les persones que s'hi van refugiar en algun dels bombardejos.

El refugi, situat a sota del Palau Municipal, es va construir a començament de l'any 1938 seguint les directrius de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Consta de tres parts: unes escales, una sala de 17,50 metres quadrats i una galeria que es troba a vuit metres de profunditat, que té una superfície de 26 m² i que havia de connectar amb el refugi de la plaça de la Font.

Amb capacitat màxima per a seixanta persones, aquest petit refugi tenia la funció de «donar protecció als polítics i funcionaris que treballaven a l'edifici, tant de l'Ajuntament de Tarragona com de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya», segons va explicar ahir Jordi Piqué, cap del Servei d'Arxiu i Documentació Municipal.

Des del 17 de juny de 1937 fins al 15 de gener de 1939, Tarragona va patir 144 atacs aeris durant els quals van caure sobre la ciutat més de 3.800 bombes. L'acció de l'aviació va registrar a Tarragona 230 víctimes mortals i més de 350 ferits. A més, les bombes van causar la destrucció de 74 edificis i l'enderrocament parcial de 522 edificis més.

S'inaugurarà el 17 d'abril la museïtzació d'un refugi a Benissanet

El 17 d'abril de 2009 s'inauguraran les obres de recuperació i senyalització del refugi antiaeri de la plaça de La Font Gran de Benissanet. Amb la museització del refugi, el visitant podrà fer un recorregut que l'acostarà a l'experiència dels qui van viure els bombardejos a la zona. El COMEBE senyalitzarà el refugi, que s'integrarà dins la ruta dels espais de la Batalla de l'Ebre.

Prospecció geofísica a l'antic aeròdrom dels Monjos

La setmana passada es va iniciar la prospecció geofísica de l’antic aeròdrom republicà dels Monjos, en el marc de la recerca que s’està realitzant des de l’Estació Territorial de Recerca Penedès. Les prospeccions van ser realitzades per investigadors de l’ETRP, l’empresa “SOT Prospecció Arqueològica” i arqueòlegs del Taller de Projectes de la Universitat de Barcelona.
Aquestes prospeccions han de continuar en els altres tres aeròdroms republicans: Santa Oliva-Albinyana, Sabanell (Torrelavit) i Pacs-Vilobí, i han de permetre completar la informació que actualment es disposa, bàsicament de tipus documental i gràfica, de manera que faciliti la seva interpretació històrica i permeti l’accés i les visites dels ciutadans.
Amb la prospecció geofísica és pretén obtenir informació del subsòl amb mitjans no destructius per a la ubicació de diverses instal•lacions i restes de l’aeròdrom republicà dels Monjos. Mitjançant l’aplicació de prospeccions magnètiques i amb georadar es volen documentar 3 tipus de restes arqueològiques; restes constructives relacionades amb l’ús militar de la zona (casetes de control, barracons, etc...), ubicacions de refugis antiaeris en el perímetre del camp, i finalment, s’assajarà la caracterització de les restes d’explosions provocades en els bombardeigs.

A part del reconeixement superficial del terreny, per a les intervencions de prospecció s’han aplicat indistintament les exploracions en extensió amb gradiòmetre magnètic i georadar en funció del tipus d’estructura a documentar. En tots els casos les dades es guarden en coordenades UTM per a eventuals feines de verificació posterior.
Les diverses vistes aèries d’origen militar del conjunt de Santa Margarida i Els Monjos durant el conflicte (1938-1939) junt amb la ortocorrecció de les imatges originals ha permès ubicar diversos elements que es rastrejaran amb els sensors disponibles.

Desactiven 4 bombes de la Cóndor en el port d'Alacant

El dia 13 de febrer de 2009 el port d'Alacant va viure un impressionant desplegament de forces de seguretat amb els accesos prohibits als molls 12 i 14 i les empreses cimenteres de la zona aturades.

La Unitat Especial de Desactivament d'Explosius (UEDE) de l'Armada Espanyola amb base a Catagena (Múrcia) va neutralitzar quatre bombes de la Guerra Civil localitzades en les proximitats dels port d'Alacant. Les bombes eren de l'aviació de la Legió Cóndor i contenien 36 kg de TNT i espoletes de percussió.

Les troballes de bombes de l'època de la Guerra Civil espanyola són habituals en aquella zona, ja que en diverses ocasions alguns pescadors de Dénia i Xàbia han trobada alguna entre les seves xarxes

L'Ajuntament d'Alcublas (València) posa en valor el seu aeròdrom de la Guerra Civil

L'Ajuntament d'Alcublas (València) ha posat en valor l'antic camp d'aviació i refugi de la localitat per a donar-lo a conèixer  als veïns i als visitants com a part del seu patrimoni històric i d'oferta de turisme cultural.

L'Aeròdrom militar d'Alcublas va ser construït durant la Guerra Civil Espanyola i està situat en la carretera d'Alcublas a Segorbe, a 3 kilòmetres de la població. Es va posar en funcionament a principis de 1938 i va ser un dels darrers aeròdroms republicans de la zona.

Accions culturals sobre l’aeròdrom d’Alfés en la seva etapa de la Guerra Civil

L’Ajuntament d’Alfés ha portat a terme diferents activitats relacionades amb el camp d’aviació. Ha confeccionat una ruta de la Guerra Civil on es visita entre d’altres elements el Faro, un xalet anomenat d’aquesta manera perquè era aquesta la funció que tenia en l’època de la Guerra Civil envers el camp d’aviació. A quatre quilòmetres del poble es situa l’aeròdrom militar d’Alfés, començat a construir a l’estiu de 1936 en advertir les autoritats de la Generalitat que calia construir un camp d’aviació que fes de pont entre Barcelona i Sariñena. Des d’aquest camp d’aviació es van fer els bombardeigs nocturns a Saragossa i Osca i va ser molt important en la batalla del Belchite, entre l’agost i setembre de 1937. Actualment, aquest aeròdrom compta amb un búnquer de més de 150 metres de llargada construït en ziga-zaga, dos nius de metralladores, un dipòsit de combustible blindat, uns refugis antiaeris i un campament republicà complert amb barracons i l’espai pel pal de la bandera.
L’any 2004 es va fer a l’Aeròdrom d’Alfés un festival militar, en el mes de juliol de 2008 es van fer excavacions arqueològiques en aquest indret realitzada per arqueòlegs i voluntaris d’Alfés i estrangers, procedents de Bèlgica. També, el passat mes de desembre de 2008 es va declarar bé cultural d’interès local el conjunt d’instal•lacions de la guerra civil de l’aeròdrom.

70 Aniversari del bombardeigs a La Garriga

El dia 29 de gener de 1939, aproximadament a les 14.45h, la Garriga va ser bombardejada per l'aviació italiana al servei de Franco. Dues esquadrilles d'avions Savoia S-79 van deixar caure les bombes sobre el nucli urbà, afectant nombrosos espais, carrers i cases, i causant la mort d'un mínim de quinze persones. Setanta anys després del bombardeig, l'Àrea de Patrimoni de l'Ajuntament de La Garriga ha preparat un programa d'actes de commemoració, amb els quals, a més de fomentar la recuperació i la divulgació de la memòria i la història, pretén generar un procés de reflexió sobre els fets.

Programa d'Actes:

• 27 de gener de 2009, Auditori de l'EMM, 20h. Presentació del programa d'actes del 70è Aniversari del bombardeigs i xerrada sobre el bombardeig a càrrec de Joan Garriga.
• 29 de gener de 2009, Refugi antiaeri de l'Estació, 14:45h. A la mateixa hora en què es va produir el bombardeigs, 70 anys després. Ofrena institucional. Parlament de Neus Bulbena, Alcaldessa. Petit recital de Cant Coral, amb la participació del cor Jove i la Coral d'alumnes de mitjà de l'Escola Municipal de Música.
• 29 de gener de 2009, al Patronat, 19h. Petita explicació i introducció històrica a càrrec de Joan Garriga. Lectura d'un manifest a càrrec de familiars de les víctimes dels bombardeigs. Cloenda institucional de Maria Jesús Bono, Directora General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya, Quim Fornés, regidor de Patrimoni, i de Neus Bulbena, Alcaldessa.
• 30 de gener de 2009, Sala Municipal d'Exposicions, 20h. Inauguració de l'exposició "Quan plovien bombes". Fins el 15 de febrer.
• 1 de febrer de 2009, plaça de l'Església, 10.30h. Passejada guiada pels escenaris del bombardeigs de La Garriga i plantada del plançó de roure de Gernika davant del refugi antiaeri de l'Estació
• 5 de febrer de 2009, Cinema Alhambra, 21:30h. Projecció de "Mirant el Cel" de Jesús Garay. Amb la presència del director. Sessió gratuïta.
• 10 de febrer de 2009, Auditori de l'EMM, 20h. Presentació del projecte de museïtzació de l'Aeròdrom de Rosanes i de la web del Centre de Documentació Històrica a càrrec de Francesc Xavier Hernández, catedràtic de Didactica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona, i de Laia Coma, pedagoga i investigadora.
• 13 de febrer de 2009, Teatre de la Garriga El Patronat, 20h.presentació del llibre i del documental "Aviació i guerra a La garriga, 1933-1946. El camp d'aviació, l'aeròdrom militar i el final de la guerra". Rebuda a càrrec de Quim Fornés, regidor de Patrimoni, i Neus Bulbena, Alcaldessa. Presentació a càrrec de Joan Garriga. Xerrada a càrrec dels historiadors i autors del llibre David Gesalí i David Íñiguez. Presentació del documental a càrrec de l'empresa Sabem Com i passi.

Projecció de "Mirant el cel" a Vilanova i la Geltrú

Dins de les activitats que programa l'Estació Territorial de Recerca Penedès es projectarà aquest dissabte 24 de gener de 2009 a l'Espai Neàpolis, a les 20h, de Vilanova i la Geltrú el llargmetratge de ficció documental que recorda l'horror viscut durant els bombardeigs de 1938 a Barcelona.

Produïda per Massa d'Or amb el suport de la Direcció General de la Memòria Democràtica, l'última obra de Jesús Garay recorda un dels episodis més cruents de tota la guerra, quan una bomba italiana va fer esclatar un camió carregat de trilita molt a prop del cinema Coliseum, al xamfrà de la Gran Via amb el carrer Balmes.

Jesús Garay juxtaposa, en el seu particular homenatge a les víctimes, la reconstrucció història d'aquells dies amb la ficció. El muntatge integra imatges actuals amb material documental de l'època i recreacions en 3D, i incorpora els testimoniatges dels supervivents anònims i d'escriptors, historiadors i militars republicans.

Visites guiades al Castell de Villaviciosa de Odón, seu de l'Arxiu de l'Exèrcit de l'Aire

Gràcies a un acord entre l'Ajuntament de Villaviciosa de Odón i l'Exèrcit de l'Aire, a partir d'aquest mes de gener, es podrà visitar el Castell de Villaviciosa de Odón, seu de l'Arxiu de l'Exèrcit de l'Aire. Per poder visitar el castell, caldrà omplir un formulari i s'assignarà una data per ordre de petició.

El Castell va ser construït el 1496 i després de ser destruït en la revolta dels Comuneros de 1520, l'arquitecte Juan de Herrera va rebre l'encàrrec de restaurar el castell. Les obres van començar el 1583, construïnt una torre quadradra i la construcció d'una escala de granit. Es va fer un corredor exterior en la segona planta que envolta el castell, es van obrir balcons i finestres més grans donant-li una imatge de castell habitable i no tant de fortalesa.

El 1848 es va establir en el castell l'Escola d'Enginyers de Montanya que va estar fins el 1871. El 1886 es va instal·lar l'Acadèmia de Carrabiners. El març de 1965 l'Exèrcit de l'Aire va comprar el castell i es va procedir a la seva reconstrucció després de l'estat en què havia quedat arran de la Guerra Civil de 1936-1939. Les obres de reconstrucció van començar el 1967 i el gener de 1973 va acollir les instal·lacions de l'Arxiu de l'Exèrcit de l'Aire.

La Sénia museïtza el seu camp d'aviació

Es tracta d’una iniciativa de l’Ajuntament de la Sènia, que compta amb el suport de la Generalitat, a través del Departament d’Interior ( Direcció General de la Memòria Democràtica), que aporta 30.000 € per a la primera fase i del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, que n’aporta 7.000 a través Pla de Dinamització Turística de les Terres de l’Ebre.

La directora general de Memòria Democràtica, Maria Jesús Bono, i els tinents d’alcalde de La Sènia, Pilar Ballester i Oriol Amat, han presidit el dissabte 29 de novembre al matí la inauguració de la primera fase de museïtzació del camp d’aviació d’aquesta localitat ebrenca, utilitzat durant la Guerra Civil. L’objectiu d’aquest projecte és recuperar i incloure aquestes històriques instal·lacions dins la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya, la xarxa de vestigis, espais i rutes de memòria que impulsa la Generalitat.

L’acte ha comptat amb la participació dels tinents d’alcalde de La Sènia, Pilar Ballester i Oriol Amat; la directora dels serveis territorials a les Terres de l’Ebre d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Pilar Andreu, i del director dels serveis territorials d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Monclús.

La inauguració s’ha completat amb una recreació històrica a càrrec del grup “L’exèrcit de l’Ebre”, i la presentació del llibre “L’aeròdrom de la Sènia 1937-1939. Imatges d’un passat”, d’Heribert Garcia Esteller.

La primera fase de museïtzació inaugurada el 29 de novembre inclou la rehabilitació de l’espai, la senyalització del camp -àrea de les pistes, casa de comandament...- i la instal·lació de dos perfils d’avions. En els plafons explicatius que senyalitzen el camp es detalla la història de l’aeròdrom militar, un dels més importants de Catalunya, format per una extensió de 90 hectàrees de terreny amb tres pistes d’enlairament, un refugi antiaeri, una casa de comandament, una residència, magatzems de manteniment, etc. En una segona fase del projecte, es completarà la senyalització del camp i es museïtzarà el refugi i també es vol crear un hangar amb una exposició permanent.

La museïtzació del camp de La Sènia és una iniciativa de l’Ajuntament de la Sènia que compta amb el suport de la Generalitat a través del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (Direcció General de la Memòria Democràtica) que aporta 30.000 euros a aquesta primera fase. Del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, la seva aportació és de 7.000 euros a través del Pla de Dinamització Turística de les Terres de l’Ebre, un pla on també participen amb la mateixa aportació l’Estat i les administracions locals.

El camp d’aviació va ser construït a la Sènia per la seva situació estratègica, equidistant de Barcelona i València i ben comunicat amb estacions ferroviàries principals. A la senyalització també s’explica la història de l’aeròdrom des de la seva construcció, a mitjans de 1937, quan el Ministeri de Guerra va expropiar els terrenys i la fase d’obres que s’hi van realitzar. També es recullen els fets d’abril de 1938, quan la Sènia va caure sota l’ocupació de les tropes franquistes i com la base d’aquest municipi va esdevenir un dels aeròdroms franquistes més importants, perquè mantenia els serveis al front de l’Ebre. A més, hi ha informació d’avions, com ara el caça alemany més modern, el Messerschmitt Bf 109. La informació històrica la il·lustren fotografies d’avions i aviadors de l’època.

Des de 2006, la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat col·labora en projectes relacionats amb el camp d’aviació de la Sènia a través de subvencions per a projectes de recuperació de la memòria democràtica.

Trets de foscor. Els refugis antiaeris de la Guerra Civil a Sabadell

El Museu d'Història de Sabadell continua furgant la memòria i els testimonis materials de la Guerra Civil espanyola, i un nou fruit d'aquestes recerques serà la nova exposició a la qual conviden el dia de la seva inauguració, el dijous 20 de novembre a les 20h.

Han continuat estirant el fil dels refugis antiaeris i tenen moltes novetats a presentar. 

L'exposició estarà oberta al Museu d'Història de Sabadell del 20 de novembre fins a l'11 de gener del 2009, a la sala d'exposicions del vestíbul del museu, a la planta baixa.

Sota les bombes. Commemoració dels 70 anys dels bombardeigs franquistes a Santa Margarida i els Monjos (1938-1939)

L'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos organitza durant la setmana del 3 al 9 de novembre tot un seguit d'actes de commemoració dels bombardeigs al municipi.

Dilluns 3 de novembre.

• Inauguració de l'exposició Els bombardeigs franquistes al Penedès (1937-1939).
• 19h Casa de Cultura Mas Catarro
• L'exposició estarà oberta del 4 al 17 de novembre de 2008, de dilluns a dissabte de 17 a 20h i els diumenges i festius de 12 a 14h.
• Organitzat per l'Estació Territorial de Recerca Penedès i l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos 

Dimarts 4 de novembre.

• Presentació del llibre Els joves i la Segona República i la Guerra Civil al Penedès
• Conferència Els bombardeigs franquistes sobre Els Monjos pels historiadors Daniel Sancho i Ramon Arnabat.
• 19h Casa de Cultura Mas Catarro
• Organitzat per l'Estació Territorial de Recerca Penedès i l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos

Dimecres 5 de novembre.

• Projecció del documental A l'Ombra del Vesper (5 min.)
• Projecció de la pel·lícula El viaje de Carol (104 min.).
• Acte que coincideix amb la data exacta del segon bombardeig als Monjos.
• 19h Casa de Cultura Mas Catarro
• Organitzat per l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos

Dijous 6 de novembre.

• Conferència Els atacs aeris a Catalunya i la defensa antiaèria per David Gesalí i David Íñiguez.
• 19h Casa de Cultura Mas Catarro
• Organitzat per l'Estació Territorial de Recerca Penedès i l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos

Divendres 7 de novembre.

• Projecció del documental Catalunya sota les bombes (7 min)
• Taula rodona Les altres protagonistes: el paper de les dones durant la Guerra Civil i la postguerra, moderada per l'historiador Daniel Sancho.
• 19h Casa de Cultura Mas Catarro
• Organitzat per l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos

Dissabte 8 de novembre.

• Caminada per a visitar els refugis del Serral, de la Margaridoia i de Cal Rubió, que s'han senyalitzat com Espais de l'Aviació Republicana del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.
• 10h Sortida de davant de l'Ajuntament (Avinguda Catalunya núm. 74)
• Acte institucional de commemoració dels bombardeigs de la Guerra Civil, al monument en memòria de les víctimes civils als Monjos, amb la presència d'autorittats i testimonis de la Guerra Civil i Inauguració oficial de la senyalització dels Espais de l'Aviació Republicana del Memorial Democràtic. Ofrena floral i recital de cançó. Finalment, tast de menges de postguerra.
• 12h. Parc de la Memòria (Refugi del Serral).
• Organitzat per l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos

Diumenge 9 de novembre.

•  Jornada de portes obertes als refugis del Serral i de la Margaridoia.
• de 12 a 14h

Exposició sobre els bombardeigs sobre Falset a Marçà

El dissabte 8 de novembre, a les 12h, s'inaugura a Marçà (Priorat) l'exposició "El Priorat sota les bombes, 1938" amb fotografies realitzades per Agustí Centelles.

Exposició sobre els refugis de Reus

Entre el 15 i el 31 d'octubre té lloc a Reus una exposició sobre els refugis d'aquesta localitat i la projecció d'imatges comentades sobre els refugis i els bombardeigs a la ciutat.

L'exposició es pot visitar a l'Arxiu Històric Municipal de Reus i la projecció comentada es podrà veure els dies 22 i 29 d'octubre

Acte d'homenatge a dos pilots morts a Darmós

Dissabte passat, 11 d'octubre de 2008, va tenir lloc un acte d'homenatge a dos pilots morts de l'aviació republicana a Damós (Ajuntament de Tivissa).

En l'acte d'homenatge es va inaugurar un monòlit dedicat als pilots José López Ricondo i José Maria Fuentes Verdú.

En representació de l'Associació d'Aviadors de la República de Barcelona va parlar el vice-president Simó Fiestas que va agraïr aquest acte tant emotiu.

Visita guiada d'escolars a l'exposició dels bombardeigs sobre el Penedès

S'ha tancat la Seu de l'ADAR de Madrid

Segons informa Roberto Pando, en la web IL2 Manía, amb data d'1 d'octubre de 2008 s'ha tancat  la seu d'ADAR Madrid del carrer de San Bernardo de Madrid.

Els motius són ben clars, tal i com exposa Pando: "La propiedad del chamizo interior de 30 metros cuadrados, llenos de humedad y mal ventilado aumenta de golpe y porrazo en 150 euros mensuales el alquiler, abuso que la Asociación no puede asumir. Supone casi 1000 euros mensuales".

De moment, l'Associació continuarà funcionant al pis de la secretària de l'entitat.

70 anys dels Bombardeigs franquistes sobre el Penedès (1937-1939)

L'Estació Territorial de Recerca Penedès, amb la col·laboració del Memorial Democràtic, organitza diverses activitats per a recordar els atacs aeris de l'aviació franquista sobre les poblacions penedesenques durant la Guerra Civil, i retre homenatge a les seves víctimes, amb motiu del seu 70è aniversari.

Per aquest motiu, s'ha organitzat una exposició i un cicle de conferències.

L'exposició itinerant tractarà els següents temes:

• L'aviació i la guerra civil
• Els bombardeigs franquistes a Catalunya
• Els bombardeigs sobre el litoral català
• Els sistemes de defensa passiva i activa
• L'aviació republicana al Penedès
• Els bombardeigs al Penedès
• L'Estació de Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès)
• Vilanova i la Geltrú, Sitges i Vallcarca (Garraf)
• Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès)
• Les vícitmes dels bombardeigs

L'exposició es podrà visitar a:

• El Vendrell, del 5 a 16 d'octubre de 2008, a la Biblioteca Terra Baixa
• Albinyana, del 17 al 23 d'octubre de 2008, als baixos de la Rectoria
• Santa Oliva, del 24 d'octubre al 2 de novembre de 2008 a La Nostra Llar
• Santa Margarida i els Monjos, del 3 al 16 de novembre de 2008, al Centre Cultural Mas Catarro
• Sitges, del 18 al 30 de novembre, a l'edifici Miramar
• Cubelles, del 15 al 31 de desembre, al Centre Cultural
• Vilanova i la Geltrú, del 2 al 24 de gener de 2009, al Foment Vilanoví

El programa del cicle de conferències és el següent:

• El Vendrell, 8 d'cotubre de 2008, a les 20h, a la Biblioteca Terra Baixa. Conferència de l'historiador Alfons Vidiella: "Els bombardeigs franquistes al Baix Penedès"
• Albinyana, 17 d'octubre de 2008, a les 20h, a la Societat d'Albinyana. Conferència de l'historiador Alfons Vidiella: "L'aeròdrom de Santa Oliva en el marc del Vesper de la Gloriosa"
• Santa Oliva, 24 d'cotubre de 2008, a les 20h, a La Nostra Llar. Conferència dels historiadors David Íñiguez i David Gesalí: "L'aeròdrom de Santa Oliva i el Vesper de la Gloriosa"
• Santa Margarida i els Monjos, 4 de novembre de 2008, a les 19h, al Centre Cultural Mas Catarro. Presentació del llibre Els Joves i la Segona República i la Guerra Civil al Penedès i conferència sobre "Els bombardegis sobre els Monjos", pels historiadors Daniel Sancho París i Ramon Arnabat.
•  Santa Margarida i els Monjos, 6 de novembre de 2008, a les 19h, al Centre Cultural Mas Catarro. Conferència dels historiadors David Íñiguez i David Gesalí: "Sobre els atacs aeris a Catalunya i la defensa antiaèria". Intervenció de Josep Falcó, aviador de la República que va estar a l'aeròdrom dels Monjos durant la guerra civil, explicant la seva experiència.
• Sitges, 29 de novembre del 2008, a les 19h, a l'edifici Miramar. Conferència dels historiadors Ramon Arnabat i David íñiguez: "Els bombardeigs franquistes a Sitges i Vallcarca".
• Cubelles, 15 de desembre de 2008, a les 19h, al Centre Cultural. Conferència dels historiadors Ramon Arnabat i David Íñiguez: "Els bombardeigs franquistes al Garraf"
• Vilanova i la Geltrú, 19 de gener de 2009, a les 20h, al Foment Vilanoví. Presentació del llibre de l'historiador Adrià Cabezas: "La guerra civil a Vilanova i la Geltrú" amb la participació de l'autor, de Joan Villaroya, catedràtic d'història de la Universitat de Barcelona, de Ramon Arnabat, president de l'IEP, i de Francesc Xavier Puig Rovira, historiador.
• Vilanova i la Geltrú, 24 de gener de 2009, a les 20h, a l'Espai Neàpolis de Vilanova i la Geltrú. Projecció e la pel·lícula de Jesús Garay: "Mirant el cel". Presentació a càrrec dels historiadors Adrià Cabezas i Ramon Arnabat. 

I Trobada en Homenatge als pilots morts en combat aeri

L'Ajuntament de Tivissa (Tarragona) inaugura a Darmós un monòlit en memòria de José López Ricondo i José Maria Fuentes Verdú, pilot i metrallador, respectivament, de la 2a Escuadreta del Grup 24 de katiuskes republicans, que van resultar morts en combat aeri a Darmós el 16 de desembre de 1938.

L'acte te lloc l'11 d'octubre de 2008 i el programa és:

• 11h Acte d'Homenatge als pilots morts i inauguració del monòlit en el cementiri
• 12h Pica-pica. Visita a l'exposició fotogràfica sobre l'Aviació Republicana al recinte de l'Ajuntament.

Presentació de ETRP al Museu d’Història de Catalunya a Barcelona i la signatura d’un Conveni amb l’ADAR

La roda de premsa va comptar amb la presència de l’alcalde de Santa Margarida i els Monjos Jordi Girona, el president de l’Institut d’Estudis Penedesencs i de l’Estació de Recerca Ramon Arnabat, el responsable del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya Jordi Guixé, el director del Museu d’Història de Catalunya Agustí Alcoberro i Antoni Vilella, president de l’ADAR.

Un conveni de col·laboració fins al 2010 entre el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Penedesencs i l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos i amb un pressupost de 180.000 euros anuals permetrà que un grup d’investigadors realitzi recerques a arxius espanyols i europeus per seguir les pistes de l’aviació durant la Guerra Civil a Catalunya i, en especial, a la comarca del Penedès. Santa Margarida i els Monjos es convertirà, d’aquesta manera, en un punt de referència a Catalunya en aquest camp.

Aquest projecte té la finalitat de fer recerca a l’entorn de la història i el patrimoni de l’aviació durant la Guerra Civil (1936-1939) a Catalunya, tenint com a eix el Vesper de la Gloriosa a la comarca del Penedès. També estarà adreçat a l’estudi dels antics camps de vol construïts per l’aviació republicana al llarg de 1937 i 1938 i emprats fins les acaballes del conflicte a Catalunya el gener de 1939: Els Monjos, Sabanell (Font-rubí, Pla del Penedès i Torrelavit), Pacs-Vilobí (Vilafranca) i Santa Oliva (El Vendrell), així com els espais annexos (tallers, residències, escoal de vol, refugis, etc.). Igualment també s’adreça a evidenciar les conseqüències sobre la població penedesenca. Tot plegat, com a exemple del que va esdevenir arreu de Catalunya.

Ramón Arnabat va destacar que és tracta d’un projecte “ambiciós” i que es convertirà en un “referent” a Catalunya sobre l’aviació republicana durant la Guerra Civil, ja que pretén ser un centre dinamitzador i de referència dels espais de la guerra aèria i un centre expositiu: Centre d’Interpretació i Documentació sobre la Guerra Civil. Per la seva banda, Jordi Guixé va explicar que el projecte “té tots els elements necessaris per consolidar una memòria més” i va desitjar que amb la col·laboració del Memorial Democràtic es pugui dur a terme un treball fructífer.

Aquest projecte és la continuació del procés de recuperació de la memòria històrica que l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va encetar l’any 2003 amb l’objectiu de conservar per a les generacions futures aquest període de la història. Girona va posar diversos exemples de les accions realitzades durant aquests anys com la recuperació pública de l’antic refugi i el Parc de la Memòria situat a l’antic camp de l’aviació republicana, la inauguració del Passeig de l’Aviació Republicana, la celebració de la Festa de l’Aviació Republicana i la inauguració d’un monòlit amb el nom inscrit de les víctimes civils dels bombardeigs que van tenir lloc als Monjos, una conferència de Ramon Arnabat al 2007 sobre la II República a Santa Margarida i els Monjos, les visites guiades al refugis i la presentació del llibre A l’Ombra del Vesper, un volum escrit per l’històriador Daniel Sancho que va recollir el testimoni de les persones que van viure el temps de la guerra i la repressió posterior al municipi.

Al final de la presentació també va tenir lloc la signatura del conveni de col·laboració entre l’Institut d’Estudis Penedesencs – Estació Territorial de Recerca Penedès, l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR-Barcelona) i l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos. El conveni va ser signat per l’Alcalde dels Monjos, Jordi Girona, el president de l’Institut d’Estudis Penedesencs Ramon Arnabat i per part de l’ADAR, el seu president, Antoni Vilella Vallès, que va ser mecànic d’avions durant la guerra, el qual va precisar que l’acord serà “una eina molt important per recuperar la nostra memòria històrica”.

Pel que fa als acords inclosos en el conveni, l’Estació Territorial de Recerca Penedès s’encarregarà d’inventariar, ordenar, catalogar i digitalitzar la documentació relativa a les Forces Aèries de la República Espanyola de l’Arxiu de l’ADAR de Barcelona i conjuntament amb l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos vetllaran per la conservació i difusió dels materials dipositats per l’ADAR-Barcelona en el marc del Centre d’Interpretació i Documentació.

Per la seva part, l’Associació d’Aviadors de la República ADAR-Barcelona farà donació d’aquests fons documentals al Centre d’Interpretació i Documentació, el qual ja disposa de diversos fons documentals propis, fruit de les diverses activitats relacionades al municipi d’ençà l’any 2004, i dipositari dels resultats documentals i materials que es vagin aconseguint fruit del treball de recerca dut a terme des de l’Estació Territorial.

Properament es convocarà un premi de recerca sobre aviació i Guerra Civil i també es vol començar a impulsar una col·lecció de llibres sobre el tema.

Alguns dels mitjans que s’han fet ressò de la notícia:

Aerosabadell

Diari El Punt

Penedès Digital

Vilafranca TV

Enric Ruiz fa donació de material sobre l’aviació i la guerra civil a l’Estació Territorial de Recerca Penedès

Enric Ruiz, apassionat de l’aviació republicana i resident a la Bisbal del Penedès, ha fet donació de part del material bibliogràfic i documental que ha anat recopilant al llarg dels anys. La donació s’ha establert mitjançant un conveni entre les dues parts. La seva donació s’incorpora a les altres ja realitzades i també als propis fons que es van adquirint per diverses vies. El material està a la disposició dels investigadors i del públics prèvia concertació de visita.

Visita guiada al refugi del serral

El proper 25 de maig de 2008, a les 12h, tindrà lloc al Refugi Antiaeri del Serral de Santa Margarida i els Monjos una visita guiada per conèixer un dels espais patrimonials de l’antic camp d’aviació de Santa Margarida i els Monjos (Barcelona). El preu de la visita és de 3 €

Per més informació podeu trucar al 93 818 69 28

Donació d'un Xato a l'ETRP

El bisbalenc Enric Ruiz ha fet donació a l’Estació Territorial de Recerca Penedès: Forces Aèries de la República Espanyola, d’una rèplica d’un avió XATO a escala 1/7 d’uns dos metres d’envergadura.
Els Polikarpov I-15, coneguts popularment com a “Xatos” van ser l’avió de referència als aeròdroms republicans del Vesper de la Gloriosa (Santa Oliva, Sabanell, Monjos i Pacs/Vilobi) durant la Guerra Civil. “Xatos” i “Mosques” (Polikarpov I-16) van enlairar-se dels aeròdroms penedesencs per combatre les tropes franquistes a les batalles de l’Ebre i del Segre. Es “Xatos” eren coneguts amb el nom de “Curtis” per les tropes franquistes, i el “Mosques” amb el de “Rates”. “Xatos” (biplans) i “Mosques” van ser creats pel projectista soviètic Nikolai Plikarpov.

L’Enric Ruiz és una apassionat de l’aeromodelisme que ha construït i construeix en el seu taller de la Bisbal del Penedès nombroses maquetes d’avions. Especialment interessat en el tema de la Guerra Civil, disposa d’un important fons bibliogràfic, centrat en bona part, en la participació de l’aviació en la guerra. Una part d’aquest fons bibliogràfic ha estat donat també al Centre de Documentació de l’Estació Territorial de Recerca Penedès (ETRP-FARE). L’Enric Ruiz és membre de l’Associació d’Aviadors de la República i col•laborador del ETRP-FARE.

L’Estació Territorial de Recerca Penedès, resultat del conveni signat entre la Direcció General de Recerca, l’Institut d’Estudis Penedesencs, i l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, té com a objectiu l’estudi i la recerca sobre l’aviació i la guerra civil a Catalunya i la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació sobre aquest tema a Santa Margarida i els Monjos. Actualment l’ETRP-FARE te la seva seu a la Biblioteca dels Monjos (carrer del Cadí, número 2), on pot veure’s exposada la maqueta del Xato cedida per l’Enric Ruiz, i consultar el fons bibliogràfic sobre l’aviació i la guerra civil.

L’ETRP-FARE fa una crida a totes aquelles persones que tinguin materials o que vulguin aportar el seu testimoni sobre aspectes relacionats amb l’aviació i la guerra civil a Catalunya (avions, pilots, aeròdroms, refugis, bombardeigs, mecànics, tallers, magatzems, ....) perquè es posin en contacte amb l’Estació Territorial de Recerca a través de la web www.aviacioiguerracivil.com, del correu electrònic: informacio@aviacioiguerracivil.com o telefònicament 938980409.